Sau, llegat musical i emocional

Sau no és només un grup amb un bon grapat de cançons que un bon dia va triomfar en una època en què el rock català es va posar de cop de moda. Va més enllà d’això. Potser la dolorosa mort prematura de Carles Sabater va fer posar a aquesta banda l’aureola de mítica i irrepetible. Potser sí. Però al darrere de tot això hi ha un llegat musical que, 30 anys després de la seva creació, continua ben viu. Sau representa un tresor molt valuós per a una generació de joves, que ara ja no ho són tant. El concert de divendres a l’Auditori de Girona, en el marc del Festival Strenes, va representar un retorn emocional a aquelles nits de concert d’adolescència i de cançons amb so de radiocasset. La màgia d’aquelles nitsen què els somnis es podien fer realitat. El projecte SAU30, que es va estrenar en exclusiva a Girona, és el retorn als escenaris, dues dècades més tard de la seva desaparició, de quasi tot l’equip que formava part de la popular banda osonenca.

El viatge a través del temps va començar amb Res semblant a res. Al costat de Pep Sala hi havia el cantant Jonathan Argüelles, vinculat a diferents formacions (Junts, Inèdits, etc.) i que en la seva darrera etapa va destacar, durant dos anys, com a vocalista al capdavant de la banda de tribut Tornem a Sau. Es va fer estrany, fins i tot incòmode. Nus a l’estómac veure algú que no és Carles Sabater al costat de Pep Sala. Maleït 13 de febrer del 1999. El cert és que, després de tant de temps, ningú s’acostuma a trencar amb tot el passat, com diu la cançó Tornar a començar. Però “tot té un preu, tot té un adéu”, continua dient la mateixa cançó, la segona de la nit.

“És un plaer poder tornar a tocar amb tota la banda, amb tots els amics”, va assegurar Pep Sala després de fer sonar Viatge llarg, d’Amb la lluna a l’esquena, l’últim disc en estudi de Sau. No volíem fer-nos grans, Cap on vas i Deprimit sonaven en un auditori que era ple fins al galliner per gaudir d’una nit en què alguns del públic van acabar perdent la veu de tant cantar. Una nit en què no podia faltar Cercles i la majestuositat de Pep Sala al piano, que va assegurar que tocava “treure la pols a algunes cançons”. I així va ser: van sonar No puc més, del disc No puc deixar de fumar; Envia’m un àngel, del Quina nit, i Corre, corre’t, corre, de Cançons perdudes, rareses i remescles. Junts de nou per primer cop, que bona que és. Cançons de fa un bon grapat d’anys, però de què les seves històries bé poden ser actuals. Com és el cas de Molt de lluny de casa o Onze de setembre: “Aquella gent que ens oprimia ja fa molt temps que van marxar; el pare em deia: «No pateixis que, tard o d’hora, tornaran»”, diu la lletra.

Jonathan Argüelles va tenir un paper rellevant, tant per la posada en escena com per la seva veu que, tancant els ulls, et feia iniciar un viatge al gran concert de Sau al Palau d’Esports de Barcelona el 1996. Especial atenció a La cançó de la noia de l’altre cantó del bar, amb què va enllaçar amb les més emblemàtiques Me’n torno a Sau, Tren de mitjanit, És inútil continuar, passant per la cançó de cançons: Perestroika. El concert havia d’acabar, no podia ser d’altra manera, amb Boig per tu, però Només ho faig per tu li va prendre aquest honor El somni de tornar a veure Sau al complet sobre l’escenari no es va complir, lògic, però la realitat es va acostar molt a la fantasia.