“Està bé que pobles petits fem coses grans i no quedem tancats”

El Cantem Junts té moltes complicitats. A la base hi ha les mestres de música de totes les escoles, amb qui he tingut absoluta connexió i sintonia. Van rebre aquest projecte molt apassionadament des que vam començar la primera edició. Aquesta és la tercera i s’hi posen al màxim, tant en les reunions prèvies com en els assajos. Saben motivar els nanos, els expliquen molt bé que anem a fer una cosa molt important. També hi ha tot el ventall de gent a voltant, des de muntadors d’escenaris, tècnics de so, els alcaldes, els claustres de les escoles, etc. Jo simplement m’he de posar al davant i procurar amb energia fer-los entendre que compartim una cosa molt bonica.

Es fa cada dos anys, però un any abans ja comencem a fer bullir l’olla, decidir de què anirà el tema, però el treball més intens el comencem a la tardor, quan triem el repertori, el fil conductor, i a partir d’aquí elles es posen a treballar en les classes de gener a març. Hi ha molta feina perquè el concert també ha de començar d’una manera, tenir un punt culminant i ser una sorpresa.

Més que novetats, intentem millorar coses. Musicalment sempre es pot fer més, però potser les millores que es busquen són en la part tècnica i logística. Costa molt sonoritzar un acte d’aquest tipus i s’ha de tenir en compte els accessos per a 2.000 persones en aquest cas al camp de futbol de Santa Eugènia de Berga, i com es fa pujar 800 criatures a l’escenari amb ordre i serenitat.

El primer any era el conte de No tinc temps de ser feliç, que era un personatge que sempre deia que no a tot i els nanos el convencien; el segon any es va dir Amb ulls de nen, basat en un conte de Francesco Tonucci, que tractava la vivència d’un nen des que entra a l’escola a P3 fins que es fa gran, il·lustrant amb una cançó tots els sentiments que passa, des de l’enyorança dels pares, la felicitat, la frustració, l’alegria, l’enamorament... Ara es diu Viatge al cor dels musicals, posant-nos en un gènere molt definit i important, i vam creure que ens havíem d’assessorar amb algú que hi entengués. I vam tenir la complicitat del mestre dramaturg, director i cantant Antoni Font-Mir, que ens va ajudar a buscar el repertori. Teníem ganes que sortissin temes coneguts com l’Himne dels pirates, de Mar i cel; d’El rei lleó, La bella i la bèstia, però també obrir una finestra als nanos d’aquest teatre musical, que és amplíssim. Jo també en tenia una visió limitada i he conegut molts compositors i temes importants dins la història del genere.

A través d’una actriu, l’Andrea Alfredo, mostrarem que qualsevol obra artística, que pot ser un concert, un llibre o una obra de teatre, esdevé un viatge a través de la ment i les cançons. Pots anar a molts llocs diferents sense moure’t de la cadira.

Els encanta perquè aquest any és un repertori molt llaminer per a ells, però també està bé que pobles petits puguem fer coses grans, que no ens quedem tancats. Per als nens és molt engrescador, gràcies a les complicitats dels ajuntaments, poder fer una cosa tan bèstia. El primer dia que els ajuntem al pavelló de Folgueroles és molt emocionant per a tots perquè veuen la magnitud de la tragèdia [riu], veuen que sona igual i suma. Al cap d’anys, quan coincideixen a l’institut de Calldetenes, ho recorden.

Abans del 2014 vaig fer un concert en la inauguració de la plaça de Manlleu amb mil nens, també portava les meves filles a l’escola Bellpuig, i va coincidir que sortia d’aquest concert i en parlava amb la seva professora de música per veure si fèiem alguna cosa així ajuntant-nos, i com que també havíem parlat amb la de Folgueroles, va sorgir i vam anar dient-ho a les altres. Vam fer la proposta i el projecte, i els alcaldes s’hi van agafar de seguida.

No hi ha cap ajuntament que hagi manifestat aquesta voluntat i la idea és acabar la ronda de pobles. Vam començar a Sant Julià de Vilatorta; després, a Folgueroles; ara, a Santa Eugènia; ens falta Calldetenes i anar a Vilanova de Sau si podem.

De cantades grans, se’n fan, però no sé si amb tants nens a la vegada. Ves a saber si no es pot exportar arreu del país, per què no? Potser amb un altre nom o segell. En els pobles petits genera complicitats entre els ajuntaments, amb la logística, totes les brigades municipals són allà, la gent s’arremanga i ho fa amb ganes.