“En època de corsaris la morra s’usava com a moneda de canvi”

No, és un joc mediterrani. A Catalunya els llocs on més s’hi ha jugat sí que possiblement siguin la Ràpita i l’Ametlla de Mar, però a còpia de buscar informació hem esbrinat que el joc es va estendre a tota l’àrea mediterrània, fins a Occitània, Còrsega i Sardenya. L’origen podria ser a Turquia i d’aquí va anar-se escampant. De fet, fins i tot a la Xina i a Tailàndia hi ha indicis d’un joc de característiques molt similars.

Aquí, a la nostra zona, és possible que sí. Segurament en època de corsaris la morra era un joc que s’usava com a moneda de canvi, com un cara o creu però amb l’afegit que incorporava l’atractiu de premiar qui era més hàbil en la suma. Aquí era un joc de gent del mar. Però, en canvi, els indicis que en trobem a l’Aragó i en algunes zones muntanyoses de Sardenya ens indiquen que era un joc practicat per pastors. Però a nosaltres, a l’hora de posar-nos a treballar en la creació del llibre, ens va cridar l’atenció aquest element de joc de taverna: el fet de trobar-se a la taverna després de treballar i jugar-s’hi el beure, jugar-se a la morra qui paga la ronda.

Sí, va ser un joc que es va estendre tant i per llocs tan diferents perquè per jugar-hi només necessites la mà i un contrincant, no et cal res més.

Tenim elements per pensar que s’hi hauria jugat a Arenys de Mar i a Barcelona, més concretament a la zona de la Barceloneta. Però hi va arribar perquè gent de les Terres de l’Ebre se n’hi van anar a viure i el joc es va practicar també allà. Va passar a ser joc diari també en aquests llocs. Curiosament, el lloc on més tradició en queda és a Horta de Sant Joan, ben lluny del mar. Hi organitzen cada any un campionat de festa major. A l’Aragó tampoc no són gaire de mar, però a Torres de Albarracín, a Terol, fan un campionat on han arribat a reunir tres-centes persones jugant a la morra.

Es juga al millor de tres partides a 10 punts i el joc va agafant velocitat a mesura que avança. Amb un cop d’ull has de saber si has encertat el punt. Al principi pot fer-se una mica complicat d’entendre. És intens i l’espectador que no està habituat a veure-ho la primera impressió que s’emporta és que s’estan barallant, perquè s’hi juga a crits i cada vegada són crits amb més èmfasi. Quan entens el procediment del joc és quan més t’agrada, és quan tens ganes de jugar-hi i de veure si pots guanyar el contrincant.

Vas entrant en el joc i estàs buscant que et surtin uns números i estàs vibrant, en estat d’alerta. És poc habitual trobar-te algú jugant a la morra en veu baixa, com si parlés. A més, el joc també té un cert component psicològic, de crear inseguretat al contrincant, i amb els crits també t’imposes una mica al rival.

Cada vegada que dos jugadors diuen un nombre en veu alta i treuen els dits, hi ha vint-i-cinc opcions de resultat diferent. Al principi, quan no tens bagatge en el joc, pot semblar un joc d’atzar. Tu diries una combinació i si l’encerto, l’endevino. Però a mesura que hi jugues i observes l’altre jugador, t’adones que tothom té un punt feble o que té un nombre que li surt d’una manera més automàtica. Tots tenim propensió a treure un nombre de dits i a demanar en veu alta un nombre concret. Quan vols córrer més que el pensament, la paraula et traeix i un contrincant experimentat ho aprofitarà.

D’uns anys cap aquí ha estat un joc de gent gran. Mai s’havia plantejat que pogués entrar als col·legis i instituts com a joc de càlcul mental i la idea del llibre és descobrir-ne tots els detalls per fer-lo arribar a tothom. Tant de bo el jovent s’hi engresqui, és un patrimoni nostre.