Miró, l’origen

Joan Miró hauria volgut que Josep Lluís Sert li dissenyés el taller del seu mas de Mont-roig del Camp, però no va poder ser: l’arquitecte, republicà de pedra picada, havia estat represaliat pels franquistes, que li van prohibir exercir la seva professió a Espanya. Era el 1942 i encara haurien de passar uns quants anys, gairebé quinze, perquè Miró aconseguís treballar en un espai projectat per Sert, a Palma, i més de trenta per veure alçat el seu museu, a Barcelona, gestat també pel seu gran amic. L’alternativa, a Mont-roig, va ser el mestre d’obres Lluís Ylla, el segon marit de la germana de Miró, que d’entrada es va envalentir amb marbres i altres recursos estètics que traspuaven noblesa i grandiloqüència. Però l’artista el va frenar en sec. El que ell volia era un estudi auster, el més semblant possible a una “cel·la de monja”. Això sí, amb una llum natural enlluernadora.

Miró va entrar per última vegada en aquest taller l’estiu del 1976. I així ha quedat, congelat en el temps, amb la seva taula principal tacada de pintura. Ningú la va netejar mai, de la mateixa manera que ningú va gosar llançar a la brossa els carbonets amb els quals va fer un parell de grafits a les parets (que perviuen). Ningú es va endur els animals marins deshidratats i els objectes humils, quotidians i artesanals, entre els quals uns quants porrons, que tenia desats en diverses prestatgeries. Ningú va estripar les fotografies que acompanyaven les seves intenses jornades de feina: dues de Picasso o una altra de Joan Prats. Tot ha resistit en aquest cau de creació. Encara hi ha el minúscul llit on feia les migdiades. Encara es pot pujar a la balconada on es repenjava per veure, més i tot, escrutar, la vida que anaven agafant les seves obres. Miró era metòdic i pacient amb la cocció de l’art. L’únic que necessitava era el silenci.

I així, sense ni una trista absència, ni la més mínima manipulació, ni les habituals floritures dels espais museïtzats, és com se’l trobaran els visitants que a partir del 2 de maig s’animin a visitar el Mas Miró de Mont-roig. Per fi, la “catedral de l’obra mironiana”, tal com l’anomena el seu net, Joan Punyet Miró, obre les portes al públic. Oficialment s’inaugura avui, el dia que es compleixen 125 anys del naixement del pintor de les Constel·lacions, mars de cels inspirats també en Mont-roig. No ha estat fàcil arribar fins aquí. Ni Miró s’ho acabaria de creure. Aquell Miró que, set anys abans de morir, va deixar d’anar a la finca que havien comprat els seus pares el 1911, i que ell va estrenar fent repòs per curar-se d’una malaltia, recuperaria avui la il·lusió que va perdre quan es va començar a traçar una autopista criminal. Miró va morir amb la pena que l’asfalt arrasaria el lloc on havia après a estar al món, la terra que l’havia rellançat a l’univers.

I no, el Mas Miró no només es va salvar (la sorollosa carretera hi passa arran, això sí), sinó que ara, a més, ha recuperat la seva esplendor. La seva esplendor original, modesta, com era Miró. Es pot dir que es culmina així un camí que molts seguidors de Miró, inclosa la seva família, sense la qual res hauria reeixit, van començar a fer el 2010. El primer cim important es va fer el 2013, amb la creació de la Fundació Mas Miró. Després, tot ha estat baixada, no deslliurada pas d’obstacles. Obstacles, com sempre passa amb els projectes culturals, econòmics.

I aquests són els que van portar a prendre una decisió radical: el que importava era obrir el Mas Miró un cop s’hagués enllestit la primera fase d’obres (450.000 euros), que ha consistit a rehabilitar la façana, adaptar l’antic corral com a recepció dels visitants i alhora espai polivalent, i arranjar la rodalia. L’entorn és fonamental: tant o més meravellós que el que hi ha a dins del mas és el que hi ha a fora. Els camps que Miró veia tots els estius amb la seva exuberància de fruites i hortalisses s’han tornat a cultivar per ser fidels a la mirada que li regalaven les finestres: ametllers, bròquils, enciams, síndries... Els garrofers són allà on han sigut sempre. “Quan Miró marxava a París, s’enduia sempre una garrofa a la butxaca”, explica el seu net. La garrofa, la terra, seguien amb ell anés on anés.

I què podran trepitjar, a més de la terra, els visitants del Mas Miró? El taller, per descomptat. I algunes parts de la casa. Per exemple, el seu dormitori, també pur i intacte. O una senzilla estança on llueixen pintures de retrats dels seus avantpassats: els avis i inclús el besavi, que sembla ben bé la seva fotocòpia.

L’equip, petit però incansable, que dirigeix Elena Juncosa ha batallat per oferir una visió al màxim de respectuosa amb els ulls de Miró. I els ulls de Miró no s’acabaven al mas. S’expandien en tot el paisatge d’aquest tros del camp tarragoní. D’aquí que la visita al Mas Miró estigui lligada i relligada a una ruta per la natura que va inspirar tantes i tantes de les seves teles. La platja, l’ermita de Sant Ramon i el mateix poble de Mont-roig són les altres pells que se sobreposen en el cos creatiu de l’artista. Els visitants que segueixin el circuit també es trobaran per sorpresa amb marcs de la mida exacta de les seves pintures que enquadren amb precisió les vistes que el van fascinar. Totes s’han conservat pràcticament sense interferències.

De Hemingway a Jobs Primer objectiu acomplert. I després? Les visites es faran amb normalitat fins a finals de novembre, moment a partir del qual es procedirà a actuar profundament als interiors de la casa. Aquests treballs (190.000 euros) duraran uns cinc mesos, però no provocaran que es trenqui del tot l’activitat: els grups i les escoles podran accedir-hi sempre que concertin amb antelació la cita. A partir d’aquí, el calendari per activar les altres tongades d’obres (queda pendent, per exemple, restituir la casa dels masovers) ja és més incert. O no tant, tenint en compte l’activisme dels hereus de Miró per trobar recursos. Punyet Miró va fer d’intermediari en la venda d’una peça del seu avi a la vídua del magnat de la informàtica Steve Jobs. La comissió que es va endur, 500.000 euros, va servir per revifar la delicada economia de la fundació.

Què no hi haurà al Mas Miró? Obres originals. No és el seu lloc, argumenten els impulsors del projecte. “És que és necessari exposar La masia quan ets a dins de la masia?”, rebla amb lucidesa Elena Juncosa. La masia, una de les seves obres icòniques, va pertànyer a l’escriptor Ernest Hemingway, que per entendre el geni de Miró va saber on havia d’anar: al mas de Mont-roig.