“Són les aventures que he explicat als meus fills per anar a dormir”

És l’excusa per començar la història. És un personatge real que va existir a Canet amb qui jo havia fet algun transport, i era un personatge molt curiós i divertit.

Un dia que havia fet un dels viatges amb la seva furgoneta em va passar pel cap explicar-ho al meu fill abans d’anar a dormir. Va riure molt i l’endemà em va demanar més històries del mateix transportista. Nou anys després vaig tenir un altre fill i van continuar les mateixes aventures.

Les històries breus que li passen a en Trescebes són les mateixes que explicava als meus fills per anar a dormir i que vaig anar ampliant. Aquests dies aniré a les escoles de Canet a explicar-les als nens.

És un llibre llarg en què passen moltes coses i és complicat que els nens el puguin sense un adult al costat. Va ser un repte arribar a aquests dos nivells, en què l’adult també necessita diversió perquè el llibre no li caigui de les mans.

Tenia pendent fer un conte infantil. Vaig dedicar el doctorat a estudiar l’humor en la literatura infantil catalana durant cent anys, des que apareix la publicació del Patufet. La meva opinió és que la literatura infantil es va tornant avorrida i deixa d’engrescar els més petits. La revista Patufet va aconseguir que tothom llegís en català i els feia riure. Ara no passa, això.

Un nen escolta la història del transportista Trescebes a casa i ho explica als amics. Es posen a jugar a fer de transportistes i es barallen per portar la furgoneta, fins que els mestres estan desbordats i no saben com controlar el joc. Tot es dilueix quan coneixen el transportista de veritat i el reben com un heroi i veuen que és un personatge important que ha entrat a les seves vides d’una manera tan misteriosa.

El suport a la feina dels mestres, que tenen una pressió innecessària de l’administració i les universitats. A través de la inspectora, critico amb to humorístic els papers i la xerrameca inútil que no porta enlloc. La realitat de les aules té a veure més amb l’afecte cap a les criatures, no omplint estadístiques. Tants sistemes d’avaluació i seguiment és fum, un discurs que fa l’administració per mirar-se al mirall.

S’ha de poder dir que parem de fer fum. El mateix passa amb els qui estan formant mestres des de la universitat, amb tanta teoria i poca pràctica. Tots els personatges del conte reben, però amb afecte. Si no podem fer broma tenim un problema seriós; mira, si no, ara la situació política.

Subratllar la pressió dels docents que comencen i el respecte cap als mestres que fa anys que realitzen aquests tasques administratives. La meva imatge és com la del vestit imaginari de l’emperador, que demana saber com li queda la roba i només els nens li diran que no en porta. El sistema educatiu en sap molt, d’aquest funcionament de vassallatge i d’ensabonar en què es va dient molt bé a tot.

Està fent la seva feina, però vol ser una caricatura per mostrar com de lluny està de la realitat. Com s’ho farà perquè les coses funcionin, per educar persones i donar continguts. La història surt sola.

Suposo que tot està a dins el cervell, però no he explicat res de l’institut per no tocar la sensibilitat de ningú. Suposo que són situacions que he viscut quan feia les pràctiques de mestre observant com juguen i què es diuen els més petits. Prens notes mentals i ara ho expliques.

Soc carn d’institut després de tenir la sort de provar altres nivells. No tinc dificultats per sobreviure en un entorn que és molt dur.

Potser d’aquí a vint anys, no ho sabem. Una de les amigues del meu fill ja adolescent que surt també esmentada l’ha llegit i ha tingut la impressió que és una història innocent que busca el somriure.

Que riguin tota l’estona i que tornin a veure situacions de la vida real amb més ironia. Ens prenem la vida massa seriosament i s’ha de desenvolupar l’esperit crític. S’ha de tenir el valor de dir que no ens prenguin el pèl.