Apologia del Crist humà

Nikos Kazantzakis deixa escrit en el pròleg de L’última temptació de Crist que l’obra és una defensa dels valors positius que envolten la figura de Jesús de Natzaret, el fill de Déu segons la projecció catòlica del personatge descrit a la Bíblia.

L’autor no amaga en cap moment la seva confessió religiosa i apunta que la redacció d’aquesta obra –es fa veritablement difícil qualificar-la de novel·la per bé que el format sí que pertany al gènere– és el fruit d’una pugna interna amb la seva fe i amb la necessitat de professar-la sense dubtes.

En el pla dels continguts, l’aproximació a L’última temptació de Crist pot estar marcada decisivament pel tarannà de qui en fa la lectura en data d’avui.

En el moment de la seva publicació, 1954, va provocar un cert rebombori perquè hi va haver qui la va veure com una obra blasfema en mostrar un Jesús de Natzaret allunyat dels cànons oficials. D’altres la van defensar en interpretar que Kazantzakis provava de conjuminar el vessant humà i el vessant diví del protagonista sense intenció d’aixecar ofensa.

Si L’última temptació de Crist se sotmet a una interpretació feta des del laïcisme, en queda un assaig que té més a veure sobre la vivència de la fe per part de l’autor que no pas sobre els fets en què fa recolzar la narració.

La lectura permet pensar que els dubtes que abasseguen Jesús de Natzaret al llarg del tram de vida que se’n glossa –el tram que abasta des dels moments previs a la seva arrencada com a predicador fins al seu final a la creu– estan relacionats íntimament amb les pulsions vitals de Kazantzakis. Aquesta translació dels sentiments personals cap a la caracterització de la figura glossada, deixatada per la distància que imposen els escenaris, el temps, el fet i les circumstàncies, acaba oferint una versió de Jesús de Natzaret desdibuixada, oscil·lant i incoherent ben allunyada del monolitisme bonista amb què se’l presenta de manera habitual: així és com Kazantzakis aconsegueix atorgar humanitat a una referència que, per a ell, és divina.

Aquesta aproximació als continguts és el que, més de seixanta anys després de la publicació del text, atorga valor a la proposta: té importància si se l’avalua amb consciència del context en què es va produir.

En el pla del continent, la voluntat de generar versemblança aporta una narrativa torturada que adopta alguns dels tons propis dels textos bíblics a una convivència dolorosa en què es malbaraten passatges innecessàriament i es provoca una certa desorientació.

És això el que demana que la lectura de L’última temptació de Crist gaudeixi d’una certa deliberació: voler conèixer de primera mà una obra significativa i/o voler establir un contrast entre un seguit d’imatges estereotipades i una interpretació de la figura de Crist que sorgeix d’una ànima torturada per la impossibilitat de lliurar-se a ulls clucs als dogmes d’una fe determinada.