“M’interessava crear un paisatge de decepció”

Hi havia dues coses: les ganes de parlar de la decepció i també volia fer una pel·lícula sobre un retrobament d’un grup d’amics. És un gènere que m’agrada perquè posa en evidència el pas del temps, desprèn una melancolia que m’atrau, i un cop vaig tenir clar que m’interessava crear un paisatge de decepció, el context del retrobament semblava perfecte per començar a construir.

En això hi va influir que vam decidir que tot passaria durant un cap de setmana i vam construir una estructura de temps real, tot i que hi ha unes el·lipsis. Ens anava bé per tensar més les coses, crear més claustrofòbia, i posar una mena de deadline [data límit] a la situació. Però, al mateix temps, això ens va fer més difícil creure’ns un happy end. El vam escriure i fins i tot vam rodar una escena de reconciliació, però és que no t’ho creus. Quan s’arriba a un cert punt, cal temps per capgirar la situació, i la pel·lícula ja s’havia acabat. Tot i així, no crec que sigui el final de la seva amistat. Hi ha estructures com la família i els grups d’amics amb una gran capacitat de supervivència, i estic segura que hi haurà un mail per un aniversari o per Nadal i tornaran a parlar, segur.

Sí. Al final fan un viatge per motius que no tenen a veure amb el grup en si. Hi ha una motivació molt egoista per estar allà, i per mi el viatge era un estat d’excepció que els obligava a confrontar-se amb ells mateixos, cosa que no estan fent. Es troben amb les seves pròpies frustracions. Si es troben a Barcelona, dos cops l’any, i és l’amic de Berlín que els ve a veure, és més fàcil activar els mecanismes de tornar a fer el que feien, o parlar del que parlaven, durant dues hores. Però amb la convivència de 48 hores, hi ha silencis, enfrontaments, topades de caràcters...

Afortunadament, tenim diferents cares, i en la pel·lícula vam intentar que es veiessin totes les que té cada personatge. I n’hi ha algunes que són molt desagradables. Aquesta capacitat des de l’egoisme de ser emocionalment infantil et pot fer tenir reaccions mesquines amb els altres. Això hi és. Però té més a veure amb la incapacitat que amb ser mala persona.

Jo crec que el context de crisi ens ha fet sentir perdedors a molta gent, i no crec que sigui ni per les actituds ni per la carrera que estàvem portant. Per això vam incloure la seqüència del sopar, en què parlen de les seves carreres. Quan tens trenta i pocs anys, se suposa que fa temps que estàs treballant i fas un salt endavant o cap amunt, cap al que enteníem que seria l’estabilitat. Però això no ha passat ni passarà, i et pot fer sentir perdedor, però és el sistema que ha fallat, i ells estan en aquest punt d’haver d’assimilar-ho i ressituar-se.

La pel·lícula intenta reflectir que és molt difícil ser honest amb un mateix, i de vegades només poses el pilot automàtic i vas fent. Hi ha una mena d’inèrcia sobre el que se suposa que has de fer en cada fase de la teva vida. I en aquest cap de setmana potser alguns dels amics s’han de confrontar amb el fet que no és el que volen.

Va ser una sorpresa total, primer de tot per la reacció. Ens resultava interessant la pel·lícula, però ens preguntàvem a qui més li interessaria, i ens va sorprendre com va reaccionar el públic i la crítica de Màlaga. Els premis han estat un regal.

Hi vaig anar per primer cop el 1998 i recordo que em va sorprendre molt, no sabia si m’havia agradat o no. Hi vaig anar a l’hivern i recordo també la sensació de desorientació, de no saber on estan les coses. Després hi he anat molt i per escriure el guió vaig demanar una beca i hi vaig estar vivint quatre mesos. La vam escollir perquè el personatge de Comas (Miki Esparbé) va estudiar Història de l’Art i, a l’època que va marxar, cap al 2001 o 2002, segur que hauria triat allà. I també perquè a Berlín hi pots portar una mena de vida als llimbs, fins fa sis anys, que ha començat a patir una gentrificació brutal, era un lloc molt assequible econòmicament.