Un somni a Venècia

Com més lluny volen els RCR Arquitectes, més ganes tenen d’arrelar-se encara més fort al seu lloc. Com més prestigi internacional acumulen, més necessiten reivindicar el sentit de pertinença al seu territori. “Olot ens ha donat la manera d’entendre la vida i, lligada a aquesta, l’arquitectura. No faríem l’arquitectura que fem si no ens haguéssim quedat a Olot. Si haguéssim aspirat a treballar en un despatx de Barcelona, no seríem els que som”, subratlla Rafael Aranda en nom també dels seus companys d’aventura creativa, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Aquest és el missatge que difondran al pavelló de Catalunya de la Biennal de Venècia, que se celebrarà del 26 de maig al 25 de novembre: que l’èxit global no els traurà els peus de la seva terra.

Els RCR seran un dels centres d’atenció de l’esdeveniment de la ciutat dels canals. És el que té formar part de l’elit dels arquitectes. La conquesta del cim més alt de l’arquitectura, el premi Pritzker, que van rebre l’any passat –“un any màgic”, exclamen encara corpresos per l’emoció–, els va enxampar en plena reflexió. Tres dècades després d’haver fundat el seu estudi, notaven que els faltava alguna cosa. Alguna cosa que anés més enllà dels projectes professionals; que no hagués de ser forçosament material, que pogués néixer, créixer i, potser, morir en el terreny de les idees; i que els diluís per complet en la natura, la font inesgotable d’on beu la seva arquitectura, impregnada de significats simbòlics i existencials. Un contingut de sentiments, no només un continent funcional. “Un embolcall de la vida de les persones”, broden.

Aquesta cosa és La Vila, una finca de la Vall de Bianya que van adquirir per erigir-hi un futur centre de recerca. Aquí és on destinaran les seves energies els propers anys per experimentar “una nova connexió de l’home amb el paisatge”. “La Vila és un espai per sentir-nos encara més lliures. Ens permetrà desenvolupar el que vulguem, fins i tot el més inútil que ens plantegem”, explica Vilalta.

“Bosc, aigua i memòria.” Això és La Vila, uns valors que es propagaran a la Biennal de Venècia, dins del pavelló que representarà Catalunya en la setzena edició de la mostra, sota la tutela de l’Institut Ramon Llull, que per quarta vegada promou l’arquitectura catalana en el programa dels Eventi collaterali –hi destina mig milió d’euros del seu pressupost i uns 100.000 més que ha reunit de patrocinis–. Un pavelló que serà molt més que un espai físic. També serà un espai de reflexió, amb un cicle de conferències impulsat amb el suport del Col·legi d’Arquitectes, i un espai de relació amb el món universitari, en concret amb vuit centres, les propostes dels quals s’integraran en el discurs de la mostra.

Una mostra invocarà una cosa intangible, sí: La Vila, “una utopia en construcció” per generar un coneixement “ample i obert”. Un somni, en diuen els tres arquitectes. Però com s’exposa un somni? Simplement, no s’exposa: es viu. I amb molta imaginació és com han hagut de treballar les dues comissàries del pavelló català. “No és una exposició d’arquitectura”, adverteix la periodista Pati Núñez. No hi haurà ni maquetes ni plànols. “No és ni una exposició, sinó un viatge dins del somni dels RCR”, rebla l’arquitecta Estel Ortega.

Un somni que agafarà la forma d’una caverna amb una constel·lació de prop de 6.000 lupes que obriran finestres als “fragments dels fragments” d’aquesta propietat remota de la Garrotxa, a través de fotografies, dibuixos i imatges d’espais possibles. El visitant no tindrà una visió clara ni de la seva extensió ni de l’ordre dels seus elements. “L’haurà de descobrir gairebé de manera clandestina”, assegura Ortega. L’atmosfera serà “flotant i sensual” i tot tindrà un aspecte difús, inconcret, a voltes confús i distorsionat. Com en els somnis.

El director del Llull, Manuel Forcano, el defineix com un projecte “molt íntim”, ja que revelarà els desitjos més profunds dels tres arquitectes. Uns anhels que superen l’àmbit de l’arquitectura i que s’empelten amb altres camps d’estudi, com l’ecologia, la història o la geografia. A Venècia els RCR no hi volien anar per presumir d’edificis que els han fet mereixedors de tant reconeixement. Pati Núñez matisa que, més que com a arquitectes, a la Biennal hi han volgut anar com a “filòsofs que intervenen en la realitat amb les seves eines d’arquitectura”. És el substrat de pensament dels RCR el que omplirà de contingut el pavelló català.

Tothom vol saber què serà La Vila, però ni ells ho saben de moment. Està per fer. Està per pensar aquest laboratori heterodox, “transversal, integral i fet de la manera més essencial i genuïna possible”. “No sentim aquest lloc com una cosa nostra. L’entenem com un llegat que recollim i al qual nosaltres aportarem una nova capa per acabar-lo retornant com a llegat”, expliquen. La petjada que ells hi volen deixar és aquesta: una nova manera de “veure i sentir” l’entorn. A la societat, avisen, li manquen recursos interiors per aprendre a percebre millor el món. I aquest és el somni que vol fer realitat La Vila.