L'home que treballa fent de llop

Kevin Costner baixava del firmament de les estrelles per mostrar la seva faceta d'actor al Palau de la Música. Per si algú dubtava que qui pujaria a l'escenari és el culpable que, possiblement, algun dia tinguem un president de la Generalitat que es digui Kevin, una pantalla de vídeo va dedicar els deu primers minuts de la nit a ensenyar-nos els millors perfils de la seva filmografia, des de les aclamades The Bodyguard, Silverado o Dance With Wolves fins a desastres com Waterworld o The Postman.

No li va caler ni pujar a l'escenari per posar-se al públic a les butxaques dels seus texans. Només amb la passejada que va fer per la platea, repartint abraçades i encaixades de mans amb els qui havien pagat 98 euros per butaca (a 18 euros les de galliner; però, és clar, allà no s'hi acosten les estrelles), ja tenia guanyada la partida mitòmana sense haver extret ni un acord de la seva guitarra. Tot i que la seva missió al Palau anava més enllà de repartir somriures com si fossin benediccions papals, i, acompanyat d'una més que competent banda (tres guitarres, un violí, baix i bateria), va oferir una hora i tres quarts de recital que va navegar entre el rock americà de radiofórmula per a adults, el country per a totes les oïdes i alguna balada trencacors. Amb una veu esforçada i gens menyspreable, els seus recursos, no obstant això, es van esgotar en les cinc primeres cançons. Enganxat a la guitarra acústica, es va mostrar en tot moment afable i proper, explicant els seus records d'infantesa per presentar Superman 14 o deixant anar el tòpic que mai no havia tocat en un lloc tan bonic com el Palau. Tot i que la seva discografia es basa en un únic disc, Untold Truths, editat l'any 2008, d'aquest només va fer cinc temes, ja que el gruix del repertori es va basar en un segon disc encara inèdit. Al resultat final hi va afegir també una lectura del Mr. Tambourine Man que no passarà precisament a la història de les versions de Bob Dylan.

Però tot això era el que menys importava a un públic que, a molt estirar, havien escoltat les cinc mostres de trenta segons que hi ha en el seu Myspace. «Guapo, guapo» era el crit més recurrent de les espectadores: no ens enganyem, la majoria de públic més sorollós era femení i d'una edat que superava la quarantena. Tot i que els Modern West van sonar com una banda professional i perfectament engreixada, era difícil abstraure's i deixar de veure que qui estava cantant era una estrella de Hollywood passant l'estona amb el seu hobby preferit.

A la sortida del Palau de la Música, tot eren somriures de felicitat per haver pogut estar a prop d'una estrella de Hollywood i fins i tot tocar-lo (un parell de noies que van pujar a l'escenari per ballar amb ell), però ben pocs van sortir taral·lejant cap cançó de les setze que van sonar.