Interessant i interessada mirada de la consciència

És la reproducció d’una conversa de fotoperiodistes. De les seves anècdotes, dels seus pensaments transcendentals morals i, sobretot, de les seves decepcions. Però no abandonen pas la seva lluita desigual. A través del verbatim (provar de reproduir amb la màxima fidelitat què han dit i com ho han dit) es converteix en un preciós i precís document.

Com els fotògrafs, el dramaturg també tria un punt de vista. Triar un ordre en l’edició del material. Si fos idèntica, no caldria que hi haguessin actors: directament hi podrien haver els fotògrafs conversant. Com un reportatge fotogràfic, un muntatge teatral demana una forma, un relat, un ritme. Aquesta dramatúrgia el situa en un espai indeterminat, que tant pot ser un menjador occidental com un escenari esventrat per una bomba. A la fi del 2016, Clara Segura representava una fotoperiodista en dubte sobre el seu ofici (La treva). Ara, la veu és la dels mateixos fotògrafs. S’ha eliminat un filtre entre la realitat i el públic. Hi continua havent construcció i, tot i la voluntat d’involucrar-hi l’espectador traslladant els personatges puntualment al pati de butaques (mantenen molt bé el discurs mirant els espectadors de fit a fit a curta distància), les realitats continuen a una certa distància. Mos maiorum, en canvi, repetint el format verbatim també parla de les víctimes que intenten superar la barrera de la mar i la policia per arribar a Europa. I el públic es converteix en marea, en barrera, en foscor...

El teatre procura projectar la veu dels altres. Aportar nous punts de vista. El verbatim i aquesta mirada concreta al treball dels fotoperiodistes és una oportunitat de fer-ho de manera directa. La consciència interpel·la.