Deriva cap al fulletó
El Festival de Canes s’inaugura amb ‘Todos los saben’, una producció espanyola dirigida per l’iranià Asghar Farhadi amb Javier Bardem i Penélope Cruz
El cineasta iranià Asghar Farhadi explica que, quinze anys enrere, va fer un viatge turístic per l’Estat espanyol durant el qual va impressionar-lo el cas d’una adolescent desapareguda a Andalusia. Des d’aleshores va covar la idea de realitzar una pel·lícula sobre una desaparició que remouria una família fent-hi emergir capes amagades per revelar un profund malestar: una idea que no és aliena al seu cinema, en el qual, certament, hi afloren conflictes familiars, com reflecteixen Nader i Simin, una separació i El viajante, per esmentar els dos films amb els quals ha guanyat un Oscar.
El cas és que, passat el temps, va recuperar la idea i va voler realitzar la pel·lícula a l’Estat espanyol, on va trobar productor. Tanmateix, ho sabem, fer realitat un desig no sempre comporta bones obres. Ho demostra Todos lo saben, que, fora de concurs, va inaugurar la 71a edició del festival de Canes després d’una cerimònia en què Cate Blanchett, presidenta del jurat, i Martin Scorsese (que van treballar junts a El aviador) van declarar-lo obert.
La producció espanyola (Memento Films, Morena Films, El Deseo) ha posat al servei d’Asghar Farhadi una mena de càsting antològic d’actors i actrius hispànics (encapçalats per Penélope Cruz i Javier Bardem, hi figuren Barbara Lennie, Inma Cuesta, Eduard Fernández, Elvira Lindo), als quals s’afegeix l’argentí Ricardo Darín, que deambula en el film com si estigués absent. Argumentalment, Todos lo saben parteix del retorn de l’Argentina d’una dona (Laura/Cruz) al seu poble andalús (on es cultiva la vinya) en motiu del casament d’una germana (Cuesta) amb un català (Roger Casamajor) que intervé com un figurant. Laura ha viatjat amb els seus dos fills (una adolescent i un nen) sense el marit argentí. Durant la festa del casament, la filla desapareix i aviat arriba un missatge que avisa del segrest. A partir d’aquí, la família no només viurà l’angoixa del segrest, sinó que emergiran els seus problemes econòmics per afrontar el pagament (està arruïnada i amargada havent dilapidat un patrimoni de terres) i també es revelarà una antiga relació de Laura que no descobrirem, però que es fonamental per al desenvolupament de la intriga.
Tots sospitosos
Amb aquests materials no se sap si Farhadi vol fer un encreuament entre Falcon Crest i Agatha Christie en la mesura que hi ha un moment en què tots, més que saber què passa, sospiten entre ells i podrien semblar els culpables del segrest. Tampoc si vol fer una parodia del melodrama. No és així, sinó el contrari, però el film, en lloc de derivar cap al sublim melodramàtic, va derivant cap a un fulletó amb moments a frec del ridícul. Sorprèn que Farhadi, que havia demostrat ser un mestre del guió dissimulant la seva poca ambició en la posada en escena, jugui als girs truculents i sigui tan maldestre. També havia excel·lit en la direcció d’actors, però sembla que no sàpiga què fer amb la plana major dels espanyols, que actuen fora de registre, a excepció de la gran Bárbara Lennie. Només afegir-hi que Farhadi retrata un poble andalús amb la visió d’un turista.
El festival ha començat, doncs, a posar-se en marxa més lentament que en anteriors ocasions, sobretot per a la premsa, que ja no veurà els films unes hores abans de les sessions de gala, sinó de manera simultània i fins tot posteriorment. Diuen que l’origen és la reacció de fa dos anys a The last face, una altra pel·lícula amb Javier Bardem: el seu director, Sean Penn, no va suportar arribar a la catifa vermella amb l’impacte de les crítiques rebudes. Però si una pel·lícula no funciona no és per culpa de la crítica.