“El patrimoni dels museus reviu en diàleg amb l’art contemporani”

S’emmarca en el context de tot l’Any Guinovart, que per a nosaltres té diversos objectius. El primer és la focalització de l’atenció en les diferents facetes que caracteritzen l’obra de Guinovart. Un altre és escampar la commemoració de l’aniversari per tot el territori. Això implica la complicitat dels principals museus, públics i privats, del país. Cada exposició té un entrellat diferent, no hi ha receptes, sinó que intentem mostrar com la seva obra dialoga amb les col·leccions permanents dels museus. La del Museu de Lleida és una de les més singulars, originals i reveladores de tot l’Any Guinovart, perquè s’estableix un diàleg tremendament fecund i estimulant entre peces –algunes de molt representatives del fons del museu i altres de menys conegudes– per mostrar fins a punt l’obra de Guinovart va ser concebuda i feta en complicitat amb les múltiples tradicions de les quals ell es nodria. La seva obra es projecta cap endavant i cap enrere, i és d’aquest equilibri tens que acaba sorgint. El resultat és d’una plasticitat formidable: aquestes peces permeten descobrir l’exuberància plàstica de Guinovart. També com les seves obres, a través d’aquest diàleg, transcendeixen el quadre i esdevenen un quadre escultura. O directament en sorgeix una macroinstal·lació.

De sobte, agafen un nou significat. És una exposició amb la qual tothom hi surt guanyant. L’obra de Guinovart, a través d’aquest diàleg amb el passat, agafa molta potència i aquelles peces que en segons quins contextos estan com desproveïdes de vida, de sobte ressusciten. Podem veure un quadre molt primerenc de Guinovart en què hi ha com una verge i aquí estableix relació amb una verge trobada anònima: el resultat és magnífic! O veure determinades crucifixions gòtiques al costat d’altres de metafòriques de Guinovart, també és molt atractiu. Crec que marca una pauta de cara al futur: aquests museus nostres atresoren una part molt important del nostre patrimoni i els hem de fer viure, i una de les millors maneres és establir aquestes converses d’alta intensitat amb l’art contemporani.

El plantejament és d’obra oberta i respon a una lògica múltiple. No pretenem condicionar excessivament el visitant, sinó al contrari: mostrar les enormes possibilitats que tenen les col·leccions del museu i també com l’art contemporani, que moltes vegades ens resulta hermètic, adquireix una capacitat de diàleg que no li suposàvem. Convidem el visitant que es passegi amb la màxima llibertat mental, simplement per gaudir d’un plantejament de diàleg associatiu lliure i transgressor.

És difícilment repetible, perquè els altres museus són radicalment diferents. En un cas és Guinovart i la música; en un altre, amb les arts escèniques; en un altre, amb el disseny, l’obra gràfica, l’arquitectura...

L’obra del Guino està feta de dualitats. És alhora líric i dramàtic, físic i metafísic, tel·lúric i transcendent... Aquest Guino és absolutament conscient d’on venim i, en una època excessivament pagada de si mateixa, ens ho recorda sovint. Remet a una obra seva i reivindica la genealogia que el vincula a Agramunt, com a epicentre de la seva pròpia existència. Ell es veia a si mateix com a portador de moltes vides. Totes elles provenen dels animals, que vol reivindicar.

S’ha escollit per molts motius. En primer lloc, perquè és un dels principals museus nacionals que tenim a Catalunya; en segon lloc, per les col·leccions pròpies del museu, i, en tercer lloc, per donar vida a un museu que ha patit una sèrie de sostraccions de peces molt importants que li pertanyen. Fonamentalment, l’hem triat per motius artístics, no polítics.