Mig segle viatjant per l’Orient

Amb molts amics i a la seva llibreria de referència, l’Altaïr de Pep Bernadas, Ana Briongos ha celebrat els 50 anys de viatges per l’Orient. Mig segle coneixent altres mons en altres temps com ara l’Afganistan dels anys seixanta, quan les noies anaven vestides a l’europea. Que se’ls fa difícil d’imaginar com era? Doncs deu ser perquè l’autora parla de realitats que ja no existeixen però que li han permès conèixer i posar per escrit unes experiències que recull en cinc llibres de viatges lluminosos i plens d’humanitat (Un invierno en Kandahar, Negro sobre negro, La cueva de Alí Babá, ¡Esto es Calcuta! i Geografías íntimas) que componen un univers calidoscòpic que s’allunya dels clixés i parla de vivències, però sobretot de persones, especialment de les dones amb les quals Briongos va teixint complicitats com ocorre a Un invierno en Kandahar.

“Quant et poses el burca ets un fantasma, ja no hi ets, no et veuen, però et mous lliurement pel carrer”, reconeix la viatgera barcelonina per a qui l’Afganistan va ser “un amor a primera vista” al qual no ha tornat més, potser perquè allà hi va viure el final d’una etapa que vol preservar en la memòria. En canvi, torna sovint a l’Iran, on va viure fent d’assessora i intèrpret i va estudiar llengua i literatura persa a la Universitat de Teheran.

Eren uns temps en què “crèiem que podíem canviar el món. Teníem temps i pocs diners, no anàvem en avió”, recorda l’autora d’uns anys aquí grisos dels quals ella n’aconsegueix fugir a través de la via nòmada cap a l’Orient i de la qual recorda amb una certa nostàlgia “la meravella d’estar aïllat”, sense internet ni mòbil, perquè “et podies inventar la teva vida”.

Enamorada de la poesia persa, dels basars, dels deserts, de les muntanyes i, sobretot, dels seus habitants, Briongos transmet admiració i calidesa per les altres cultures en unes lectures indispensables per entendre amb la mirada neta un territori tan complex. Defensa Briongos la dignitat dels iranians que viuen en un país que ha de fer molts equilibris per tirar endavant i també dels que van haver de marxar a l’exili amb l’arribada de la revolució islàmica i la caiguda del xa de Pèrsia.

L’obra de Briongos, com la defineix un altre viatger de referència, Jordi Esteva, es divideix en dos llibres de coneixement en què les vivències la porten: Un invierno en Kandahar i Negro sobre negro; mentre que els dos següents: La cueva de Alí Babá i ¡Esto es Calcuta!, són creacions de maduresa en les quals ens mostra l’evolució de l’Iran i de l’Índia. Per últim, a Geografías íntimas retalla un bon grapat de records i de divertiments quasi domèstics amb un format que evoca Contact de l’escriptora gal·lesa Jan Morris.

Si hi ha una autora que d’alguna manera ha pres el relleu d’Ana Briongos a l’hora d’acostar-nos les realitats de l’Orient, aquesta és Ángeles Espinosa, qui des del periodisme és des de fa gairebé tres dècades corresponsal a Teheran, Bagdad, el Caire, Beirut i ara viu a Dubai. Espinosa ha fet atenció als processos de transformació social com ara el moviment reformista a l’Iran i recull a l’interessant El tiempo de las mujeres algunes de les seves cròniques, que també fugen dels clixés i van molt més enllà de si les dones porten el vel. Són cròniques sobres dones que trenquen amb els estereotips de la submissió o de ser víctimes oprimides. L’enlluernador pròleg de l’activista iraniana Sussan Tahmasebi és una bona prova que, per entendre la realitat, cal atansar-s’hi sense prejudicis.