“Sense crítica no hi ha art”

És clar que sí. Per una banda, té sentit la crítica convencional, entesa com un text publicat en un mitjà de més o menys difusió, que comenta una exposició, etcètera. Però la crítica és molt més que això: és un conjunt extens de posicionaments que fan emergir les tensions entre la teoria, la pràctica i la recepció de l’art, acompanyant la seva lectura i ajudant a qüestionar-lo. Això es dona constantment, en formats diversos –a l’educació, als comentaris quotidians, en un blog–. Sense crítica no hi ha art.

La pressió a la hibridació és un tret contemporani resultat d’un món necessitat de novetats constants. Crec que, en el fons, no importa gaire. El més interessant sempre és allò que queda en els intersticis, que detectem però que no podem veure, que condiciona però no impossibilita, que permet (tot i que sigui durant un instant) entendre la història.

No tinc remei: el meu museu preferit és aquell en què treballo – o en què he treballat abans–. Al marge d’això, disfruto molt dels tots els museus, en la seva immensa diversitat. Sempre hi ha alguna cosa per aprendre. M’agraden els museus locals, que expliquen una història minúscula en termes planetaris, però extremadament reveladora. I els museus rars, col·leccions inversemblants dels objectes més inesperats. D’altra banda, m’apassiona intentar reconstruir les ideologies predominants de cada moment a partir del que veig en un museu –una cosa particularment evident en els museus antropològics o etnogràfics–. Crec que no hi ha cap museu en què no hi entraria, però detesto els previsibles.

Em sembla que aquesta pregunta parteix de molts a prioris que no comparteixo... Si cal contestar-la només diria “no”.

Sobretot, del mateix tipus de noms, o sigui, de persones. Què fa un nom gran? Per què un artista aconsegueix una certa rellevància? No per si mateix, sinó perquè respon a les expectatives d’una elit que el revesteix d’un alè de transcendència.

Suposo que la millor resposta són aquells amb els qui he tingut el privilegi de treballar i de compartir complicitats... una llista llarguíssima! Suposo que entre ells és comuna la voluntat de fer girar la realitat sobre si mateixa amb radicalitat per qüestionar-la i subratllar les seves contradiccions. Artistes que miren el món sense solemnitat, moltes vegades amb ironia, que analitzen també la institució art, examinant les normalitats assumides amb què treballem. Amb tots ells he pogut construir projectes dels quals he après moltíssim.

Sí, tot i que no sé qui és aquest públic, en tot cas compost de multitud de petits públics. En tot cas, interessarà sempre que a l’art li interessi el públic, que faci la vida més intensa i que valgui una mica més la pena ser viscuda.

Ni més ni menys que altres.

Crec que la pregunta hauria de ser si els polítics catalans es creuen l’art. Em temo que de forma desigual. La resposta genèrica hauria de ser negativa: moltes vegades l’art, com el conjunt de la cultura, s’ha entès des d’un punt de vista utilitarista, com un actiu per inserir-se en l’economia i l’imaginari global. Però també hi ha polítics sincerament convençuts que l’art i la cultura són imprescindibles per al progrés de la societat.