opinió. Professor de la Universitat Rovira i Virgili
Els goigs de la Pobla de Mafumet
Aquesta localitat acaba de celebrar les Festes Decennals en honor de la Mare de Déu del Lledó i s'han editat un llibret on apareixen reproduïdes set edicions dels goigs
Enguany la localitat de la Pobla de Mafumet acaba de celebrar les Festes Decennals en honor de la Mare de Déu del Lledó, festivitat que se celebra el dia 2 de febrer. Per aquest motiu, la parròquia d'aquesta localitat ha publicat, patrocinat per l'Ajuntament, un llibret on apareixen reproduïdes set edicions dels goigs o gojos a la Mare de Déu del Lledó. La primera edició data de l'any 1907 i la darrera, del 2009, el text de la qual ha estat elaborat per l'eminent gogista Mn. Joan Roig, rector de la parròquia de Sant Jaume d'Ulldemolins. Els gojos són cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Mare de Déu o dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són una forma de litúrgia popular practicada en actes de devoció col·lectiva. Els goigs o gojos són un gènere poètic semipopular, d'arrel medieval, dels més conreats arreu dels Països Catalans fins a l'actualitat. La forma estròfica dels gojos prové d'un gènere poètic profà anomenat dança, cultivat pels trobadors medievals. El mot goigs o gojos és la traducció de la paraula llatina gaudia, amb la qual es designaven les composicions que commemoraven els set gojos terrenals de la Mare de Déu, això és: l'Anunciació, el Naixement de Crist, l'Adoració dels Reis, la Resurrecció, l'Ascenció, la Vinguda de l'Esperit Sant i l'assumpció. Una vegada ja universalitzat el gènere, aquella tradició de lloar els set gojos terrenals de Maria perdura dins els gojos dedicats a advocacions marianes concretes, en la darrera versió dels gojos a la Mare de Déu del Lledó de la Pobla de Mafumet trobem la referència del goig terrenal del Naixement de Crist a la sisena estrofa: «Restant verge vau concebre, / tota santa heu infantat! / Rei de Pau, per vos naixia, / tot un Déu se us fa plançó.» A la novena estrofa, apareix referit el goig terrenal de la Vinguda de l'Esperit Sant: «Teia viva, torxa encesa, / us crismava l'Esperit / coronant-vos d'ardidesa, / que us guareix el cor ferit...»
La literatura gogística va començar a despertar l'interès dels col·leccionistes durant el segle XIX, la qual cosa ha permès que avui es pugui disposar de nombrosos i rics aplecs de gojos. Durant els segles de decadència literària de la nostra llengua, els fulls dels gojos es van anar escampant amb profusió per la nostra terra i van constituir, per a molta gent, l'única possibilitat de lectura en català.
La tradició gogística no s'interromp en cap dels períodes de les lletres catalanes i durant els segles XVIII, XIX, XX i XXI se n'escriuen i se n'imprimeixen contínuament. Segons un treball de l'any 1964, es calculava la seva existència en 30.000 exemplars. El gènere dels gojos ha perdurat fins als nostres dies sense perdre el seu caràcter de religiositat popular però amb l'encert de saber-se adaptar als nous temps. Mostra d'això la tenim en la darrera versió dels dedicats a la Mare de Déu del Lledó, d'on s'han eliminat les anacròniques i desafortunades referències a «les armes de Mahoma» o a «sense rebre d'alarb ultratge» que cantaven els gojos antics; en canvi, Mn. Joan Roig ha transformat en positives, basant-se en fets reals, les anteriors referències a l'islam, quan a la segona estrofa escriu: «Bell esclat de primavera / per al poble cristià! / També us canta i us venera, / ple d'elogis, l'Alcorà». I és que, per si no ho sabíeu, les dones musulmanes de Jerusalem freqüenten la tomba de Maria, custodiada pels ortodoxos, com a lloc de pregària habitual. Enhorabona, doncs, a la Pobla de Mafumet per l'edició del llibret de les Festes Decennals de la Mare de Déu del Lledó, enhorabona als autors dels articles que hi apareixen –Mn. Manuel Fuentes i Mn. Josep Raventós– i enhorabona a Mn. Joan Roig, l'autor de la lletra d'aquesta darrera edició dels gojos. Per molts anys!
