recitals poètics
Lluís Urpinell-i-Jovani
Llupolies i postllupolies
El llúpol, planta que afegeix gust a moltes cerveses, sumat a la poesia, suma ‘llupolia’
Amb la participació, el proppassat dijous 12 d’abril, a la Llupolia (Llúpol + Poesia) Núm. 12 (casualment), del poeta i traductor de poesia francesa al català –i narrador, també!– Jordi Vintró, del qual, de fet, no cal presentació –la seva extensa obra ja ho fa–, però del qual em plau, tot seguit, de fornir-vos-en una –es tracta d’un sonet que un dels meus heterònims li va dedicar quan entrà a la seixantena (Naips Nous, Labreu, col·lecció Alabatre, núm. 6. Cornellà de Llobregat, gener del 2007)–, hem arribat –si hi sumem les dues llupolies mono i bitemàtiques, extraordinàries, com les hem anomenades, que ja han estat dutes a terme: una de bàquica, la 6.Bis, tinguda el 16 d’agost del 2017, i una altra de libidinal (aprofitant la diada de l’anostrat Sant Valentí i el seixanta-cinquè aniversari del creador i director de les llupolies), la 10.Bis, tinguda el passat 14 de febrer de 2018– al catorzè maridatge de llúpol amb poesia, celebrat a la Cervesera Artesana, al carrer Sant Agustí, de Barcelona, sense cap mena de subvenció ni de patronatge públics (!!!) –i no ho dic pas amb orgull, ans tot al contrari!–, però gratificant, àmpliament, totes i tots les/els poetes convidats.
Ha arribat, doncs, potser, l’hora de parlar-ne, oi?
Però, ara, com hem quedat abans, tornem a en Jordi Vintró. Vintró (La Seixantena): “Magí del Maig Francès, cabells d’Einstein, / El bard del vers milè –ep, poca broma!–, / Que ni la mitra més mitral no doma, / O l’home nu, de Cercs –ull d’Eisenstein. // Anem a veure el Jugendstil de Riga. / A prendre un persilé pels volts de Baune, / O a can Gelpí un cremat quan peta l’ona...! / Si no, també a Marràqueix una figa... // Qui avui no sap sonar..., que ja no truqui! / És llei: qui desfà el joc, trenca el coratge, / I no hi ha fum, si no corre l’oratge... // No es crea a si qui no té el cor salvatge!: / La vida és, doncs, tot l’opi que un s’estuqui... / Altrament, que s’equivoqui el kabuki!”, Ludwig Giovanni.
Qui ha participat a les llupolies?
Pel que fa a les dues llupolies extraordinàries suara esmentades, hi han participat diverses/os poetes, algunes/ns de les/dels quals s’han fidelitzat a les postllupolies (llúpol + micròfon obert per a tothom qui vol recitar i/o rapsodiar), com ha estat el cas de les poetes i/o rapsodes Clara Bassols, Mixa, Roser Amills, Ana-Cloe Brugueras, etcètera, i els poetes i/o rapsodes Esteve Pujol, Joan Vich, Andy Whittet, Josepmiquel Servià, etcètera.
Per què unes llupolies?
Pertanyen, de fet, les llupolies a la nostra dèria –goliàrdica, si es vol– de voler dessacralitzar la poesia, és a dir, de difondre-la, urbi et orbe, fora de les llibreries, biblioteques, etcètera.
Vam intentar, ja, el 1986 –quan dirigia les Edicions Anglo-catalanes–, amb el poeta nord-americà Burt Beckmann, de posar-ho a la pràctica, per mitjà de les anomenades estovalles poètiques, idea que fou benvinguda per l’empresa de restauració Medas, que s’avingué a distribuir-ne un total de 250.000 unitats per tots els seus punts comercials de l’autopista del Mediterrani (A-7), compresos entre la Jonquera i Guardamar.
També, uns mesos abans, el Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya acollí aquesta iniciativa i ens n’encomanà unes 100.000 unitats, que difongué, suposadament, per tots els centres de Normalització Lingüística d’aleshores i que pagà, però, a “preu de cost de fabricació” i directament a l’empresa productora!
Medas tenia la voluntat d’anar distribuint i distribuint estovalles poètiques, si aconseguia un ajut oficial, però, atès que aquest no s’obtingué, s’estroncà tot aquest doll poètic. Anatema! Vull agrair, ara i ací, al senyor Víctor Nuez, empresari del restaurant del Drugstore David, la seva excel·lent predisposició a adquirir diversos milers d’exemplars de material de què acabo de parlar.
D’altres assaigs dins aquest àmbit també foren duts a terme, amb el segell de l’empresa suara esmentada: el primer llibre-pòster (Tankes de París), els pòsters poètics (amb textos de Josep Palau i Fabre, Joan Noves, Miquel de Palol i Lluís Urpinell-i-Jovani) i narratius (Mercè Rodoreda), etcètera.
Restaren pendents d’implementar, com tants altres projectes, els videopoemes clip, etcètera...
En fi, convido totes les institucions, públiques i privades, i totes les empreses multinacionals, o no, a recuperar, com a mínim, les estovalles poètiques ([email protected])!!!
Un país sense difusió poètica massiva és un país sense subconscient, és a dir, moribund o, curt i ras, mort! I, igualment, una societat opulenta, com la catalana, si no despèn prou pistrincs, grosso modo, en la cultura pròpia, deixa d’existir!
Precedents de les llupolies
Sense recórrer als misteris d’Eleusis (1500 a C), diria que el precedent primer i més clar són els goliards, que, d’alguna manera, Villon i Baudelaire exalcen i enalteixen, i, més recentment, a Barcelona, saltant per damunt de les tertúlies artístiques dels Quatre Gats, d’imitació de les que s’anaven fent a París, al segle XIX, serien –sense menysprear, gens ni mica, les que s’havien fet, abans (anys 80), a diversos indrets de Berga (La General, etcètera.) i a la Pianola (Palafrugell), sota la direcció del poeta i editor Marc Romera, etcètera–, els recitals que, el dimecres, tenen lloc a L’Horiginal, al barri del Raval; al petit bistrot El Pastís, al peudavall de la Rambla, el darrer dijous de cada mes –sempre, de la mà del poeta i cantautor Víctor Obiols/Bocanegra–, a la Createca (Eixample), a La Iguana (Les Corts), etcètera, i, darrerament, al Cara B (Gràcia), de què parlarem més endavant.
Finalment, per bé que situats en un marc adionisíac, cal esmentar els Dilluns de Poesia, que organitza, al Centre d’Arts Santa Mònica (també al peudavall de la Rambla), la Institució de les Lletres Catalanes, i, dins aquest nivell, també cal ressenyar les nombroses llibreries que, des de fa temps, duen a terme activitats poètiques: Ona, Nollegiu, La impossible, etcètera.
Les llupolies són, de fet, un intent –una realitat, ara, ja– d’engraciar una activitat poètica mensual, és a dir, de dur a terme maridatges de llúpol amb poesia a la Vila de Gràcia, en tota la seva extensió.
En efecte, la primera part de les llupolies, que sol començar vers les nou del vespre, consisteix en la presentació de la llupolia de torn, a cura del seu director, i un recital, comentat, a càrrec de les/dels poetes convidades/ts. Pel que fa a la segona part, que hem anomenat postllupolia, es tracta, simplement, d’un micròfon obert que posem a disposició de qualsevol poeta o rapsode/a que tingui ganes de declamar.
No ha estat gens fàcil de poder endegar les llupolies. De fet, han calgut uns deu anys ben bons de tenacitat i el cop de mà del nou encarregat de la Cervesera Artesana, Jeff Kiers, per poder-les implementar.
Però ens n’hem sortit, que és el que compta, a la llarga, oi?
Una arriscada proposta poètica
No seria possible, atesa la importància cabdal que cada cop més té la poesia a casa nostra –Catalunya és, avui dia, potser, l’indret mundial on més ebullició poètica hi ha–, de crear un Centre de la Poesia a Barcelona (concertat, o no)?
Me l’afiguro gran, amb diverses sales d’actes, on fer-hi recitals, cançó, cinema..., amb una biblioteca i una llibreria especialitzades en poesia..., àdhuc amb botigues de marxandatge líric, etcètera, amb una pastisseria amb llaminadures de nom poètic..., amb un o dos restaurants/bars, amb una carta ídem, on muntar tertúlies..., amb un hostal on pernoctar..., i molts vídeos arreu de les parets... Ho deixo aquí.
Fins la pròxima llupolia, doncs!