“El sirtaki és una invenció per als turistes; a Grècia ningú no el balla”

Vaig fer un Interail i allà tenia uns amics i la meva parella actual. Primer, vaig aterrar a Salònica, però després, a l’illa de Creta, on vaig fer aprofundir sobre la música.

És una música tradicional i popular molt viva. Em sorprèn com a català que es visqui tant en el dia a dia i lligada als àmbits de la vida quotidiana. Qualsevol festa amb amics és una bona excusa perquè surti un llaüt o una lira. I el que és més al·lucinant: el consum que fan de la música que pot sonar al supermercat, a la ràdio o a l’autobús.

La música cretenca l’anomenen kritikà i és el gènere que engloba totes les músiques que consumeixen a Creta. Tenen estudis, discogràfiques i programes a les televisions locals, amb músics amb carisma i reconeixement social. On hi ha festa, hi ha música, i això és el que recullo en el meu llibre Viatge a la música a Creta.

A Grècia, es consumeix molta música amb gèneres propis i moderns. Es pot escoltar heavy i rap en grec. Però la música tradicional és excepcional, sobretot a l’illa de Creta, i em pregunto el perquè. Crec que és un mecanisme que tenen per defensar la seva identitat. Ells s’hi identifiquen i els de Grècia també saben veure que són cretencs.

En una festa de Creta no hi ha ningú que balli el sirtaki. És una invenció per fer ballar els turistes a Grècia. Arran de la pel·lícula Zorbàs el grec, s’ha convertit en un clixé de les danses del país. Es van inventar una coreografia amb alguns passos de danses gregues perquè ballessin Alan Bates i Anthony Quinn. La repercussió de la pel·lícula va fer que moltes escoles de dansa l’ensenyessin i s’acabés convertint en la dansa de Grècia.

Parlen de l’amor, del paisatge, de la mort i moltes, de la justícia reivindicatòria dels pactes orals al camp. És una societat agropastorívola en què és important resoldre aspectes com ara els robatoris d’animals.

Grècia va servir per ensenyar a la resta que s’havia de fer el que deia la Troica. El discurs europeu anava molt lligat a una Grècia idealitzada. Després, els van estigmatitzar i van passar a tractar-los de lladres i de posar en perill la Unió Europea.

El cop s’ha frenat i les retallades han parat. Han passat, en vuit anys, a retallar entre un 40 i un 50% els sous. Sembla que hi ha un mínim d’estabilitat, però la població està molt descontenta amb Syriza. Es va plantejar un referèndum en què es va votar no aprovar les mesures imposades per la Troica, però ells van tirar pel dret. Això ha servit per aturar qualsevol revolta davant les polítiques neoliberals que imperen a tot Europa. Es podia plantar cara, però es va abaixar el cap, i això que ningú no els obligava a fer el referèndum.

Són les experiències i vivències dels meus dos anys allà. Em toca viure la davallada de la crisi quan tothom estava molt esperançat amb el govern d’Alexis Tsipras, i després, arriba el desengany.

Amb alguns vídeos mostro la força que tenen, per exemple, els casaments a l’illa de Creta. En el primer a què vaig anar convidat érem 1.200 persones. És un gran esdeveniment en què es planteja una mena de préstec comunitari en què tothom ajuda la parella perquè pugui tirar endavant la nova llar. Hi ha un sentit de solidaritat i també aliances amb els padrins.

La religió ortodoxa és el pal de paller de la identitat grega. Sorprèn la quantitat de gent que se senya quan passa per davant una església o els sants que hi ha pertot arreu. S’intenta separar Església i Estat, però encara estan molt lligats. El Ministeri d’Educació grec també ho és de Religió.

La relació que tenen amb la mort i la socialització del dolor. Vetllen els familiars a casa. A Salònica, vaig trobar el taüt a l’escala del pis i així tothom sabia que el veí s’estava morint. Es fa una missa i un ofici per recordar el mort i la família convida a un esmorzar. Els ho envejo, perquè aquí és un procés molt fred. Tenim por de la mort i volem que el dol passi ràpid.

Sempre que puc hi torno. Allà tinc ocupat el cap i el cor. Pels amics i la meva dona, i perquè em puc dedicar a fer recerca i a escriure del que m’agrada.