“El pare estima el fill, però l’envia a morir”

El 2014, el 2015 i principi del 2016. La segona meitat del 2016, em va resultar impossible continuar allà filmant, perquè algú va començar a sospitar i a fer preguntes sobre mi, sobre qui era jo.

Molta, durant tot el període que vaig passar allà. Patia pel que podia passar en qualsevol moment. Havia d’estar alerta constantment. Hi havia diferents tipus de perill. Primer de tot, la gent d’Al-Qaida: si haguessin descobert la meva identitat, m’haurien matat. En segon lloc, els bombardejos que patíem cada dia. I en tercer lloc, les mines. Una vegada que estava filmant, em vaig trobar sol enmig d’un camp de mines i vaig començar a cridar perquè em vinguessin a treure d’allà.

He evitat mostrar la violència de manera directa. No hi ha sang, tirotejos... És una violència psicològica. He volgut plasmar com funciona aquesta societat mostrant, des de dins, com la violència afecta les seves vides. N’hi ha en els jocs, les joguines, hi ha nens llançant pedres a l’autobús o a l’escola, barallant-se, animals sacrificats... En aquestes circumstàncies, pots entendre com és d’important l’educació del pare, com afecta aquests nens. He fet la recerca en aquesta direcció, sobre aquests pares que volen que els fills siguin una còpia d’ells mateixos, que volen decidir com han de ser.

Un dels dos germans va a l’escola i l’altre, al camp d’entrenament, on es prepara per ser un gihadista. Aquesta és la contradicció, la paradoxa. D’una banda, s’ensenyen matemàtiques, ciències, i de l’altra, com lluitar, com matar. A un dels dos el preparen per ser un gihadista, encara que no sigui necessàriament un fanàtic religiós.

Com a cineasta, no pots filmar una cosa com tu penses que és. Ets allà per aprendre. Si hagués anat allà a filmar el que volia, en lloc d’un documental, hauria fet ficció. El que s’hi veu és el que passa: el pare estima el seu fill, però, al mateix temps, l’envia a lluitar i a morir. Com pots estimar algú i al mateix temps sacrificar-lo per ser fidel a la teva ideologia, anomena-ho califat, o gihad? Això és la paradoxa: els estima molt, però no ho pot evitar.

Ell mateix s’anomena terrorista a si mateix. Per a ell, aquest concepte té un sentit completament distint. Ho veuen diferent, com moltes altres coses que surten a la pel·lícula. És una societat molt diferent. El que per nosaltres són crims contra la humanitat, per ells no ho són, i pensen que els seus fills creixen en el millor entorn possible.