Dos tennistes contraposats

He de confessar que mai no he estat tan aficionada al tennis com quan Bjorn Borg i John McEnroe (i també Martina Navratilova i Chris Evert) disputaven les finals de Wimbledon. D’aquí, la meva curiositat per Borg McEnroe, film dirigit pel danès Janus Metz a l’entorn de la cèlebre final de Wimbledon que els dos tennistes van disputar l’any 1980. Només dir que Borg va aconseguir la victòria guanyant el cinquè set per 8-6 després que McEnroe s’imposés en el quart (18-17 en el joc decisiu) salvant-hi set pilotes de partit.

Fins arribar a la reconstrucció impossible dels moments decisius d’aquesta final, amb què culmina, el film es construeix com una mena d’aproximació psicològica als dos rivals incidint en la diferència, i fins la contraposició, dels seus caràcters, reflectits en la manera de jugar: Borg té una aparença freda, però, de fet, es presenta com un home angoixat, obsessionat pel control i la perfecció; McEnroe és impetuós i sempre sembla a punt d’un atac de nervis, però la seva autoconfiança descarada fa que sigui més desimbolt. El suec Sverri Gunadson encarna Borg, amb qui té, certament, una semblança física, mentre que Shia LaBoeuf no s’assembla tant a McEnroe, però s’acosta a la insolència del seu personatge, potser perquè es vanta de ser un enfant terrible del cinema nord-americà.

El film té una factura discreta i la construcció dels personatges és simple; però, finalment, el més significatiu (i molest) és la seva permanent exaltació de l’esperit de superació i de la rivalitat en l’esport d’elit per aconseguir el triomf individual. Tanmateix, també recorda que aquella final va ser l’inici d’una gran amistat.