Bany de nostàlgia

A les fotografies del Grup de Folk del 1968 s’hi veuen barbes reals i bigotis postissos, barrets variats i somriures festius. Ah, i uns quants nassos de goma. Ahir només un, el del presentador Jordi Pesarrodona, pallasso i regidor de Cultura de Sant Joan de Vilatorrada que fa uns mesos va patir la falta d’humor de la judicatura... Vestit amb una americana groga i conduint l’acte amb solvència, el presentador d’un sol adjectiu (fantàstic), cap al final del concert, va recordar que “fa cinquanta anys, tot i tenir els permisos, això estava envoltat de grisos. Ara han canviat el color però encara hi són. Lo diré muy claro por si hay alguno –i es va posar el nas de pallasso–: continuarem fins a la llibertat”. I el públic va picar de mans demanant llibertat, deu o dotze cops.

Aquest i una referència per part d’Els Cinc Dits d’Una Mà al cas de Valtonyc i, a propòsit de la cançó de Xesco Boix Estima, estima, “qui no estima el seu país no estima res”, van ser els únics moments clars sobre l’actualitat política, perquè ahir el que hi va haver al parc de la Ciutadella va ser una festa i un agradable bany de nostàlgia.

Amb el títol Veureu com dansa el pomer. 50 anys del Festival Folk 1968-2018, organitzat pel Centre Artesà Tradicionàrius i la Fundació La Roda i com a cloenda del 41è Festival La Tamborinada, ahir es va commemorar el concert que es va celebrar el 23 de maig del 1968 al mateix lloc i que va ser el primer a l’aire lliure i multitudinari –hi van assistir unes 9.000 persones– que es va fer durant el franquisme.

En aquell concert es va presentar l’efímer Grup de Folk –va durar un parell d’anys i de discos, tot i que la majoria dels seus membres van continuar en solitari o en altres formacions–, que va tenir força transcendència en l’evolució del rock i del folk dels Països Catalans. Va aparèixer com una certa alternativa festiva als Setze Jutges –més influïts per la chanson–, creant i versionant a partir del folk nord-americà. Qui vulgui conèixer més a fons qui eren i per què es van unir, ho pot llegir a Grup de Folk. Crònica d’un esclat (Cossetània), de Ferran Riera.

En una tarda assolellada i en un escenari amb un fons que Valentí Gubianas anava decorant durant el concert, es va poder escoltar Jaume Arnella, Eduard Estivill, Montse Domènech, Pau Riba, Jordi Pujol, Montserrat Soler, Isidor Marí, Gabriel Jaraba, Albert Batiste, Jordi Batiste i el col·lectiu Els Cinc Dits d’Una Mà (Àngel Daban, Lluís M. Panyella, Noè Rivas i Jep Valls), que homenatja Xesco Boix.

Entre els que van formar part de Grup de Folk i que ahir no hi van ser, a més de casos de defunció com Xesco Boix i Ovidi Montllor, que van ser recordats, es va trobar a faltar Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet i Oriol Tramvia, entre d’altres.

Davant d’unes 500 persones molt participatives es van interpretar al llarg d’un parell d’hores –sovint, tot i que no era el previst, tots els intèrprets alhora, i val a dir que amb un nivell de veu en general més que digne– cançons com ara Kumbaya, La timba de les cartes, El Gripau Blau, Taxista, El noi dels cabells llargs, La cruel guerra, Vull ser lliure, No serem moguts, Escolta-ho en el vent, Puff el drac màgic...

Hi havia una assistència variada, si bé la majoria eren persones madures. Ben bé una vintena van aixecar la mà en preguntar Pesarrodona qui ja hi va ser en el primer concert. D’un sol cop d’ull es podia veure picant de mans seguint el ritme d’una cançó una velleta en cadira de rodes, una nena de 3 o 4 anys i un grupet de japonesos que, com tants altres turistes, passaven per allà. Potser s’esperava més públic, però els que hi van ser, dalt i baix de l’escenari, s’ho van passar molt bé. En dono fe. Que no és esperar.