Maria Àngels Anglada, autenticitat i compromís

Ha passejat pel camí que voreja els prats, closos per fileres d’àlbers i freixes. El sol encara no s’ha post. Agraeix sentir-ne al rostre la tebior dels darrers rajos, en aquesta tarda de finals d’octubre. Amb la sensació de calidesa al cos i a la mirada, se’n torna cap a la casa.

Com li agrada asseure’s a escriure en aquests instants, quan tot just ha respirat i ha caminat captivada –encara ara, tants anys després– per la bellesa d’aquest paisatge clar, d’aquesta terra que tant estima. A la taula de la seva estança refugi, ben disposats, plecs de fulls i alguns petits llibres de narracions i poesies. Virgili, les seves estimades poetes hel·lenístiques, l’admirat Giorgio Bassani. Ben a prop, dues fotografies familiars. En l’una, amb els nets. A l’altra, amb les tres filles i el seu estimat Jordi, a qui troba tant a faltar.

No li caldrien, no, les fotos, perquè els té sempre ben a prop, els qui estima. Tanmateix, li agrada que siguin allà mentre es lliura amb delectança i passió a recrear mons i històries que miren de mostrar els colors de l’ànima humana. Ara deixa volar la imaginació, inspirada per la llum de l’illa de Mitilene i la inabastable bellesa del paisatge grec; ara toca ben de peus a terra i un vel de tristesa ombreja el seu cor, en recordar el patiment de tot un poble causat per la crueltat humana.

Aquests dies se sent especialment emocionada. És a punt de lliurar a mans de l’editor els relats escrits els darrers mesos, i algun altre que encara no havia vist la llum. I se sent tant il·lusionada com quan varen publicar-li aquells primeríssims poemes, un Díptic compartit amb la també poeta Núria Albó. Li ha nascut sempre de ben endins, aquesta necessitat plaent de dibuixar amb traços fins i delicats escenes d’un món real, o tal volta inventat, que toquen de manera especial el seu cor. Perquè la commouen, potser perquè l’entristeixen o, senzillament, per la tendresa que li provoquen. Té a les mans aquests relats. Els rellegeix amb cura i deteniment, no sigui que, en algun moment, la pinzellada narrativa demani més vivesa o que un petit canvi en l’ús dels mots pugui enriquir la forma amb què han estat abillats.

L’acompanya la melodia dels lieder del Viatge d’hivern de Schubert. La música, sempre present, ja de ben petita, a la casa de Vic. La música, com la poesia, una part d’ella mateixa. Lligam de boniques relacions d’amistat. Força que ha donat ales a molts dels seus relats. Com aquell que li prometé a Jacques Stroumsa, jueu sefardita de la comunitat de Salònica, dedicat a la seva germana Júlia. No podrà oblidar mai l’emoció d’aquell 4 de juny de 1998, en veure que un dels seus personatges havia esdevingut real. El goig que experimentà en escoltar-lo tocar el violí, mudat en trasbals en distingir l’ominós número d’internament en el seu braç d’artista. Potser, pensa, és precisament la música, que enalteix de manera sublim l’ànima humana, la que li dona forces, quan escriu, per fer paleses la ignomínia i la crueltat de què és capaç l’ésser humà. Altrament, es diu, potser l’escull li’n resultaria excessivament feixuc. Clou els ulls, i es deixa corprendre per la melodia, per l’emoció.

Avui la casa s’ha omplert de jocs i de rialles. Han vingut els nets. Els veu entrar i sortir, esvalotats i alegres. Qualsevol cosa esdevé un estímul per a la seva imaginació i les seves ganes de gaudir a cor què vols d’aquests dos dies a la casa de Vilamacolum. Sap que aquí se senten especialment lliures i feliços. Hi compten, a més, amb la seva complicitat, com quan s’entreté a explicar-los històries trepidants i plenes d’emoció. Herois que s’enfronten a monstres terribles, i en resulten vencedors, no només pel seu coratge, sinó gràcies també al seu enginy. Déus i deesses que castiguen els mortals de manera implacable, tot transformant-los en animals o en éssers fantàstics. Històries que la Clara, la Núria i l’Adrià escolten amb els ulls esbatanats i gairebé sense gosar respirar. –I, com ho va fer, doncs, àvia, si cada cop que li tallava un dels vuit caps li’n sortia un altre?, li demana encuriosida la Núria, que jeu de bocaterrosa damunt la catifa, amb el pijama posat, ara que tot just han acabat de sopar. Ella somriu, i va desgranant, una a una, les històries i els detalls que les conformen, fins que la son i l’esgotament del dia ja gairebé els han fet aclucar els ullets. Reconeix bé aquest poder hipnòtic de la història que s’explica: fins i tot els alumnes més moguts i menys estudiosos escoltaven atentament i amb absolut silenci quan ella els parlava d’una dona valenta i rebel anomenada Antígona o de cants de sirena que atreien irremissiblement els mariners. Per aquest motiu l’abellí que esdevinguessin matèria d’alguns dels seus relats, per tal que joves i també adults, en llegir-los, poguessin deixar volar la seva imaginació.

És a l’estació de Figueres. Mentre espera, contempla els alts i vells cedres del descurat jardí de la Renfe. Dues vides altes i harmonioses que caldria respectar, pensa. Li ha agradat sempre tant contemplar els arbres! Els trets amb què es mostren i formen part del paisatge connecten bellament amb la seva pròpia essència, desvetllant-li el coratge i un sentiment de joiosa plenitud. El trajecte Figueres-Barcelona no se li fa mai llarg. Aprofita per fullejar l’Avui, fer els mots encreuats i contemplar un paisatge que, tot i força conegut, sempre mostra petits canvis. A més, la companyia d’altres viatgers li ha resultat sempre quelcom agradable, i ha esdevingut més d’un cop font d’inspiració d’alguns dels seus relats. Com la història d’aquella exalumna, veritable àngel d’Arezzo a ulls del seu xicot, jove pintor. Ho acabà comprenent, en escoltar les petites manies del noi alhora que s’esforçava a endevinar a qui li recordava el seu rostre. Un cel clar, esquitxat a voltes per uns núvols fugissers i el paisatge divers, atreuen la seva mirada en aquest viatge cap a Barcelona. Avui a la universitat li fan un acte d’homenatge.

El seu tarannà, discret i més aviat reservat, no s’adiu massa bé amb la solemnitat dels actes acadèmics, encara menys quan la seva pròpia obra i ella mateixa en són el motiu central. Però l’apreci i la generositat amb què amics, companys de professió i d’ofici i estudiosos de la seva obra han organitzat l’acte, l’han dut a confirmar-hi, profundament agraïda, la seva presència. Es troba asseguda al bell paranimf de la Universitat de Barcelona. Mira al seu voltant. Reconeix tantes persones a les quals aprecia i per les quals se sent estimada! Amb algunes ha gaudit compartint la passió –i l’ofici de transmetre-la a les joves generacions– pel món clàssic, pel paisatge i la cultura gregues. Reconeix companys i exalumnes de les Escolàpies i del Ramon Muntaner de Figueres. En moltes altres ha trobat, tots aquests anys, un generós i sincer recolzament en la seva tasca com a traductora i, sobretot, com a escriptora. Els escolta emocionada. No són només discursos, allò que pronuncien. Són mots que il·luminen moments cabdals de la seva vida i del seu camí en l’ofici d’escriure. Els dolços lligams familiars, de pares i germans, del marit, les filles i els nets; la passió pel món clàssic i per la música; els anys de professora; els viatges a Grècia i a Itàlia; l’estreta vinculació amb Vic, Figueres, l’Empordà. Com qui, amorosament i detallada, descriu la forma i el color de lilàs, gessamins i buguenvíl·lies, van desgranant moments i imatges de la seva manera de fer i de ser. Els escolta parlar d’excel·lència moral i literària, de compromís amb la llengua i la memòria. Diuen que la seva és una obra unitària i orgànica, una obra amb voluntat de síntesi –entre classicisme i modernitat, entre l’art i el compromís ètic, polític i social–. Es refereixen a ella com una dona “reflexiva i respectuosa, de mirada brillant i movedissa, d’un parlar pausat i dolç. Que estima la intel.ligència i la bondat dels homes i les dones. Comprensiva, apassionada, misteriosa, càlida. Incondicional dels amics i la família”.

Somriu per dins. Ella només ha donat forma a un anhel. Tocada la seva ànima per un sentiment, una emoció, davant la bellesa del món, però també arran de la injustícia i del dolor, li cal –li ha calgut sempre– dir, parlar, fer palès, amb els versos, que malden per néixer i fer-se, amb les històries que prenen a poc a poc forma en el seu cap, mentre els mots, acuradament, miren d’anar-les modelant. Sense jugar amb màscares. Cercant, a l’altra banda del dur silenci, llançar els dards de la veritat.

Avui endreça papers i documents de l’arxiu de les Closes. D’aquí la seva primera novel·la, on rescatà de l’oblit la història de la besàvia del marit. Desig tenaç el seu, d’obrir una escletxa de llum que il·lumini els fets passats, de fer perviure la memòria dels qui ens han precedit. Entre els documents, un àlbum de fotos fora de lloc. Desconeix la causa que l’ha dut fins aquí –potser els nets, jugant…–. L’obre. Són fotos de viatges amb el Jordi, i d’altres de moments significatius per a ells: el casament de les filles, el naixement dels primers nets, trobades familiars i amb amics. El pas del temps ha fet suportable el pes de l’absència. Perviu, però, intensament, la llum del sentiment compartit, i resplendeix en cada gest, en cada mot, en cadascun dels seus fruits.

En una de les fotos retroba aquella nena de sis anys d’ulls vius que mira de manera directa a la càmera, amb un cert posat interrogant i encuriosit respecte del món i del que passa. El cabell fosc, ben pentinat, s’endevina ondulat, com cercant el rínxol, perquè acaba en uns perfectes tirabuixons. Voldria demanar-li quins somnis il·luminen la seva mirada, i convidar-la a acompanyar-la ara, en aquesta estança, des d’on ha mirat el món, i l’ha sentit, malgrat tot, bo i bell. I la poesia li ha permès d’expressar-ho, i de trobar-hi el seu lloc.

El temps ha fet néixer arrugues al seu rostre i ha empetitit els seus ulls. Però la seva mirada conserva encara la vivesa davant la contemplació del món. Ja no li cal domar els seus cabells foscos, se’ls pentina delicadament deixant que s’ondulin lliurement. Tot i que potser ha semblat sempre aparentment fràgil, se sent encara una dona forta, perseverant en les seves conviccions, en la vida, en l’escriptura.

Aquesta que ara té a les mans és tan bonica! La seva mirada recorre cada detall, cada petitíssim element del lloc, el jardí, el petit cos estimat, el gest protector –la mà damunt l’espatlla–, la llum que il·lumina els rostres. L’emoció comença a jugar amb les paraules, donant forma al poema que basteix en la seva ment, mentre contempla aquesta fotografia amb la neta Clara. Dirigeix el seu esguard vers el finestral. En l’hora suspesa del capvespre, es deixa corprendre de nou per aquest cel empordanès, tenyit d’ocres, malves i ataronjats. Per aquests prats enrivetats de xiprers i llorers flairosos, en el camí de can Geli cap a les closes.

I repassa en la memòria aquell poemet que no fa molt va escriure. Sense saber bé per què, se li ha fet present ara, en aquesta hora plàcida del capvespre. “Rossinyol, petit poeta, potser sense adonar-me’n, de tu he après aquests silencis llargs mentre bat tant de ple el sol de la vida. Potser, sense adonar-me’n, això he après de la teva paciència emboscada entre branques fulloses: l’espera d’una fràgil quietud on els mots troben el seu fil de plata –el germà fosc del teu cant resplendent.