Arribar al cim a cop d’instint

·Jöel Dicker és fàcil que desperti una enveja gens sana. Va néixer a Ginebra –Suïssa té més virtuts que defectes– el 1985, en una bona família. Va ser un autor precoç –només deu anys!– i va posar en marxa una revista dedicada a la natura, La Gazette des Animaux, que va dirigir fins als 17. Quan en tenia 19 no va guanyar un premi amb el conte El tigre (publicat l’any passat en edició especial per Alfaguara, il·lustrat per David de las Heras) perquè el jurat va pensar que era plagiat, que un jove de la seva edat no podia escriure tan bé.

Continuem. El 2012 va debutar en novel·la amb un tema inusual: el SEO, un servei d’intel·ligència secret que va operar durant la Segona Guerra Mundial. Els darrers dies dels nostres pares va trigar a ser publicada per problemes editorials i va coincidir al mercat amb l’obra que el faria famós a tot el món, La veritat sobre el cas Harry Quebert. Era una jove promesa.

El 2015 va publicar El llibre dels Baltimore. Encara jove, però més enllà de promesa. Ara ens presenta La desaparició de Stephanie Mailer (La Campana, en traducció catalana d’Imma Falcó, i Alfaguara, en traducció castellana de María Teresa Gallego i Amaya García). Només té 33 anys, encara és jove, però l’etiqueta de promesa queda enrere. És un autor consolidat.

I si ens posem una mica frívols, a sobre és alt, ros, té uns ulls blaus, grossos i expressius, és simpàtic i educat, la seva dona també és guapa... Fa cinc anys, fins i tot en fa dos, quan va visitar Barcelona per promocionar les novel·les anteriors, se’l podia acusar –per posar-li algun però– de tenir poc discurs intel·lectual, de fer respostes més aviat breus i sense aportar gran cosa. Ara ha madurat també en aquest sentit i argumenta bé el que explica sobre el que escriu, de manera extensa i amb metàfores. Deixem el tema de l’enveja, doncs, i passem a la nova obra.

Si fa cinc anys assegurava amb humilitat –un tarannà que encara manté– que havia “tingut la sort d’escriure un llibre que havia estat un èxit”, aquesta sort, ara que s’ha mantingut per tercer cop consecutiu, ja no ho és. Com porta la pressió? “El més important és tenir ganes d’escriure. Això m’allibera de tota pressió externa. Cada dia em plantejo si encara em ve de gust escriure... I de moment em responc que sí. Aquesta és la meva pressió, continuar tenint ganes d’escriure.”

Les seves novel·les tenen una mitjana de 600 pàgines i continua treballant sense cap planificació prèvia. “Escric tots els dies menys els caps de setmana, perquè la meva dona em mataria, si ho fes.” I és que la seva manera intuïtiva d’escriure demana molta feina. És un autor de trames, complexes i molt ben trenades, amb un ritme i una tensió dramàtica gestionades de manera impecable. L’estil, però, tot i ser del tot correcte, defuig de la grandiloqüència. “No haig de demostrar la meva riquesa lingüística. Jo vull escriure per a tothom. Si escriure fos un pastís, hi ha autors que el cuinen, en fan un tall i se’l mengen davant teu dient-te que és molt bo però que no és per a tu. A mi m’agrada cuinar un pastís, fer-ne molts talls i donar-te un tall a tu i a aquell i a l’altre i, si en sobra, te l’embolico perquè el portis a la teva mare. No busco cap exquisidesa, busco arribar al lector”, i ho aconsegueix amb escreix. És comú entre els seus lectors una mena d’addicció. Empassar-se el pastís sencer amb golafreria.

Als inicis, com que els pares tenien una llibreria i ell és defensor del llibre de paper, va prohibir l’edició digital dels seus llibres. “Ara ja accepto que es venguin en format digital perquè de fet és una venda marginal. Reivindico el llibre en paper, però si algú fa servir altres sistemes per llegir, que poden ser molt útils, ja no em sap greu”, admet.

De què va La desaparició de Stephanie Mailer? Som al 2014. Una periodista que sap que un cas d’assassinat de fa vint anys no va estar ben resolt desapareix tot just comunicar l’error al policia que es va encarregar del cas. El protagonista, Jesse Rosenberg, capità de la policia estatal de Nova York, està a punt de retirar-se anticipadament, tot i que encara és jove. Però la desaparició de la noia l’empeny a continuar, per trobar-la i per saber la veritat sobre el cas, no el de Harry Quebert, el del quàdruple assassinat –l’alcalde, la dona, el fill i una noia que feia exercici a tocar de la casa del polític– que va tenir lloc el 1994, a la zona dels Hamptons, un espai residencial al nord de Nova York on també va ambientar les dues obres anteriors. “Conec la zona perquè hi he passat força temps.” Partint d’aquesta premissa comença la funció, amb una trentena llarga de personatges.

Una de les peculiaritats de Dicker és com aconsegueix mostrar els ambients i com, fins i tot, la cadència del llenguatge sembla anglosaxó. “Escric en francès evitant la majoria d’anglicismes. El que dius pot venir de l’ambientació, però crec que és cosa de voler-ho veure. Quan el mag talla la dona pel mig sabem que no ho fa realment. Quan Leonardo Di Caprio mor al final de Titanic ens entristeix com si morís de veritat, tot i que de manera racional sabem que l’actor no ha mort. Si el que escric et sona anglosaxó potser hi ha un motiu tècnic, però també crec que és el que vols llegir i sentir.” D’acord.

El seu sistema de treballar –tot i que cada cop més autors confessen aplicar-lo– és l’horror dels professors dels tallers d’escriptura. “Escric de manera intuïtiva. Sé que una història funciona perquè ho noto. És l’instint el que em diu què no funciona i què sí. No hi ha un motiu objectiu clar. Per exemple, els noms dels personatges evolucionen i no vull dir si el cognom Mailer està relacionat o no amb l’escriptor Norman Mailer, perquè prefereixo que cada lector tregui les seves conclusions i aporti el seu bagatge i els seus referents.”

Si el tema de fons d’El llibre dels Baltimore era l’enveja, en l’obra present quin seria? “La reparació. Tots els personatges, en algun moment, han de curar alguna ferida del passat que els impedeix tirar endavant. I això em porta a un plantejament: i si l’art fos l’element que ho permet reparar tot?” De moment, a Jöel Dicker no li cal reparar res. Les seves obres funcionen molt bé i cada cop millor. L’instint ni es compra ni s’aprèn, com a màxim s’educa i s’entrena. Envejable, sí.