Abduïts pels Corleone

“El padrí és la primera de les grans nissagues contemporànies, una epopeia nord-americana amb Shakespeare introduït al món de la màfia. Coppola va assentar les bases d’un cinema d’autor per a tots els públics que els seus deixebles Lucas i Spielberg banalitzarien amb Star Wars i Tauró. Un consell: gaudir de les tres parts ininterrompudament i defugir la temptació de veure el muntatge televisiu en ordre cronològic.”

“El padrí és la locomotora d’aquest cinema alhora crepuscular i èpic del Hollywood dels setanta que va recuperar l’essència de gènere clàssic reformant-lo per a les noves generacions. Una saga familiar vestida de cinema negre que es revela com un fresc de la història americana del segle XX, al mateix temps que conforma una tragèdia de format clàssic amb ressorts operístics, agermanant la narrativa d’estudi amb la vocació reflexiva del cinema europeu, Visconti especialment (i aquí està Rota). Cinema total, amb una cal·ligrafia visual perfecta i una descripció de personatges tan perfecta que és capaç de convertir un personatge tan fosc com Michael Corleone en un model empàtic des d’una posició secundària inicial enganyosa. Ell és el padrí, creixent des de les ombres, conformant el seu protagonisme en la saga a través d’un final solemne i perfecte.”

“Vaig arribar a Coppola als vuitanta, en l’època de la meva adolescència, quan va fer Rebels i la meva pel·lícula preferida, que era Rumble fish. Amb One from the heart són tres pel·lícules que em van marcar. Podria dir que Rumble fish és la pel·lícula que em va fer decidir a ser actor, la que més m’ha tocat a la vida. Algun dia, en faré una adaptació teatral. ““Quan ja era actor, amb 18 o 20 anys, vaig arribar a El padrí, a les dues primeres parts. Veure-les amb els col·legues va ser com un ritual, una festa. És d’aquelles pel·lícules que ja saps que són la Bíblia, i més si et dediques a actuar. Ja no parlaré dels Brando, Pacino, De Niro... Parlaré de dues coses que em van tocar molt. Primer, el nivell tan alt dels secundaris em va impressionar. Estaves acostumat al gran nivell de les estrelles de Hollywood, però, en el cas dels secundaris, soc molt fan de Cazale, Duvall, Talia Shire, James Caan... Una altra de les coses que em va tocar és que soc del Raval, i tot aquest ambient de baixos fons l’havia conegut, i quan veia les pel·lícules, trobava que no estava ben explicat. Però quan vaig veure El padrí, em va fer por, vaig pensar que aquest home sabia del que estava parlant. Hi havia molt veritat.”“A part que la part artística, la direcció, el guió... estan molt bé, hi ha una part que batega per sota del cinema, que és aquest do que ha tingut sempre Coppola en totes les pel·lícules. És un dels meus cinc directors favorits. I m’agrada que fos un loser, que fos valent i ho perdés tot perquè apostava per un estil de fer cinema arriscat. Sempre ha estat un revolucionari, un independent. He rigut molt amb El padrí. Els meus millors amics són David Bagés, Eduard Fernández i Francesc Orella, i el David i jo ens quedàvem parats mirant com l’Orella i l’Edu imitaven el Marlon Brando. No sé quin dels dos ho feia millor, però si alguna vegada teniu l’oportunitat de veure’ls, ho fan molt bé.”“He dit que era la Bíblia, però El padrí és també un manual per a actors. Si no has estudiat interpretació, et compres els DVD d’El padrí, els mires 30 vegades, com va fer Orson Welles amb La diligència, i ja ets actor.”

“En l’aspecte artístic, suposa l’eclosió en el mateix punt de màxima creativitat de gent com ara el director, Francis Ford Coppola, i d’una gran fornada d’actors, des de la recuperació de Marlon Brando fins a un Al Pacino brutal, James Caan, John Cazale... Va ser la suma de molts talents en el millor moment. I crec que ens agrada pel fet que és una història molt propera, perquè parla del tema de la família. Al marge de la violència i dels assassinats, parla de com ens relacionem amb els nostres, de quina manera disculpem les errades o els defectes, de quina manera no podem tallar els vincles que ens uneixen amb la família, parla del que som i d’allò de què ens agradaria fugir. Per això és una història tan potent. No és només de gàngsters i de violència, parla de la família, del fet que no pots escapar del que ets, de com els vincles de la gent que t’estima poden ser tan nocius. No ens deixa fora perquè està parlant de tot això. I hi ha aquests gàngsters italians que, en el fons, donen protecció. L’Estat no funciona, els polítics són corruptes, el món és un lloc molt agressiu, però tens la família, i et sents còmode de pertànyer a un grup, a una tribu.”

“És complicadíssim triar alguna cosa d’El padrí. Des de l’inici, amb aquella primera escena en un despatx a mitja llum, amb Marlon Brando rebent els regals d’amics, coneguts i saludats durant el casament de la seva filla («vens a casa meva, el dia del casament de la meva filla…»), decidint qui és dels seus i qui no… Aquesta d’inici. Després, el cap de cavall, en Michael lluitant contra el seu destí, convertint-se en assassí en un restaurant… La tornem a mirar?”

“De veritat que en conec que no els agrada El padrí, però, sincerament, es fa estrany: com resistir-se a la força arrossegadora de la seva maquinària narrativa, al muntatge paral·lel dels seus finals, a la dramatització que fa de quasi totes les passions humanes? Confesso que fa temps que no veig cap de les tres parts, però les recordo i me n’agrada quasi tot: des del «Jo crec en Amèrica» inicial fins al crit desesperat de Michael Corleone/Al Pacino quan maten la seva filla Mary (Sofia Coppola). I Robert de Niro –oh, Robert de Niro– en una part de la segona part!”

“Podria dir que El padrí m’agrada perquè va canviar la narrativa cinematogràfica, o per moltes altres raons, però, en realitat, a mi m’arriba molt més tard, quan ja hi ha bastant cinema de la màfia influenciat pel concepte d’aquest tipus de cinema inventat per Mario Puzo i Francis Ford Coppola. El que m’agrada d’El padrí és que és una pel·lícula que parla, precisament, de modificar la realitat. Recrea d’una manera molt real un univers i, a partir de la seva popularització, tothom el copia, no només a en el cinema, sinó en la vida real. Els mafiosos es comporten com els personatges d’El padrí, els capos volen ser Vito o Michael Corleone. La realitat vol copiar la ficció, i la ficció havia copiat la realitat. Roberto Saviano explica a Gomorra que els mafiosos s’inspiren en la ficció. He de dir que, per mi, El padrí i El padrí 2 són la mateixa pel·lícula, partida en dues parts. Es poden veure les dues seguides i funcionen com una de sola.”