El martiri dels republicans

E l 3 de maig de 1884, en un Boletín Oficial Extraordinario de la Provincia de Gerona, el governador civil d’aleshores, José María Torrecilla, informava que “mientras se disfruta afortunadamente en toda España de la completa paz que necesita para la conservación y desarrollo de sus intereses, los rumores de trastornos del ordén público habían comenzado en esta provincia a convertirse en dolorosa realidad”. Per tal de tranquil·litzar els ciutadans, el governador assegurava que “pueden ya volver todos a disfrutar de la tranquilidad que se merecen y desean, estando seguros que las autoridades velarán solícitas para que se mantenga inalterable el sosiego público”.

Allò que havia alterat l’ordre públic havia estat un acte que, de fet, havia passat desapercebut per a la immensa majoria dels ciutadans d’aleshores. I, paradoxalment, el rebombori vindria provocat més aviat per la gestió que en farien les administracions públiques. La qüestió és que pocs dies abans, una part de la guarnició militar adscrita a la vila de Santa Coloma de Farners, dirigida pels oficials Ramon Ferrándiz i Manuel Bellés, havia iniciat un aixecament militar per tal de proclamar la República, però havia fet marxa enrere algunes hores després, en comprovar que la guarnició de Girona es mantenia fidel a la monarquia. La iniciativa havia tingut un ressò més aviat escàs i havia estat avortada amb extrema diligència. Tal com informava el zelós governador, els militars havien estat capturats “a las cuarenta y ocho horas” d’aquell intent frustrat; i, el dia abans de la publicació del butlletí, s’havia donat “el golpe de gracia a los chispazos de insurrección advertidos en el alto Ampurdán, al obligar una fuerza de carabineros a internarse nuevamente en Francia el cabecilla Estartús, con la partida que llevaba de treinta a cuarenta hombres”.

Més enllà de la lògica satisfacció del governador, els esdeveniments posteriors van convertir aquella temptativa incruenta en una autèntica tragèdia. La qüestió és que a mitjans de maig es va celebrar el corresponent consell de guerra; i, en contra de la decisió del jutge, el ministre de guerra, Arsenio Martínez Campos, va obligar a repetir el judici. En aquesta ocasió, però, el Tribunal Suprem de Guerra i Marina es mostrà molt més sever i els dos principals responsables de l’aixecament van ser condemnats a mort. La contundència del tribunal també es va dirigir contra els primers jutges, que van ser condemnats a dos mesos d’arrest i multa de dues-centes cinquanta pessetes; i fins i tot es va sancionar l’auditor de guerra de la capitania general del Principat, un “distinguido y recto militar que contaba con una brillante hoja de servicios prestados durante cuarenta años consecutivos”. És evident, doncs, que les autoritats no només estaven disposades a castigar amb duresa els insurrectes, sinó també aquells que s’havien mostrat condescendents a l’hora de jutjar-los.

Tan bon punt es va donar a conèixer la sentència, la societat gironina es va mobilitzar per intentar aturar aquella bogeria. La mateixa tarda del 21 de juny, l’Ajuntament de la ciutat es va reunir de forma extraordinària i va acordar “acudir telegráficamente a S.M. el Rey en súplica de que se digne atorgar la gracia del indulto”. Les peticions van arribar de tots costats, des del bisbe Tomàs Sivilla fins als comitès dels partits dinàstics. I fins i tot es va obrir una recollida de signatures a la casa de la vila, que va aplegar 4.040 adhesions (una tercera part de la població d’aleshores) en poc més de vuit hores. La premsa també es va pronunciar en el mateix sentit i només el Diario de Barcelona se’n va rentar les mans, motiu pel qual va rebre una allau de baixes.

Totes les gestions van ser debades. El 27 de juny, el dia que es va fer efectiva la sentència, El Constitucional confessava que el govern havia actuat “con una precipitación y alarde de fuerza como pocas veces se había visto en casos análogos”. És evident que el govern volia donar una lliçó exemplar. Mentre es denegava l’enèsima petició d’indult, alguns balcons de la ciutat van aparèixer amb crespons negres. El moviment de solidaritat va continuar després de la mort; i, durant molts anys, els republicans van convertir el mausoleu dels dos màrtirs en un espai de peregrinació.