Descórrer els llençols

Deu ser a finals d’hivern de 1929 o 1930, potser el dia de Rams, perquè tots van encara força abrigats, tot i que en una altra fotografia del mateix dia el pare i el fill gran ja s’han desprès de la jaqueta, massa engavanyadora per a les feines del camp. Avui s’han mudat en previsió de l’arribada del fotògraf, un fet excepcional al mas Serafí de Calabuig. De pressa i corrents, han agafat un parell de cobrellits de l’armari i els han penjat com si fossin el teló d’un escenari a l’entrada de la cort, “la cabanya” en diuen, on guarden les eines i quatre garrins, i disciplinadament s’hi han ordenat al davant: el pare i la mare asseguts honorablement a les cadires de balca, i la canalla, tres nens i una noia, al voltant. De cop, la mare potser ha tingut el pressentiment que amb aquell cortinatge improvisat no n’hi hauria prou, i ha afegit a la composició dos testos de flors, un a cada banda, perquè facin bonic i no s’hi noti tant l’escampadissa de rostoll que tenen als peus.

Aquesta fotografia, una de les més conegudes del llegat de Joan Corney Mir que l’any 2008 va ingressar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, s’ha fet servir sovint per il·lustrar els anomenats “retrats de llençol” que, a principis del segle XX, servien als fotògrafs ambulants per recrear una ambientació d’estudi recorrent a l’aixovar familiar. Datada al catàleg de l’ACAE pels volts del 1900, és descrita com “un retrat de família amb roba de llit com a decorat”, sense especificar cap localització. Narcís Subirós, però, un barber jubilat a punt de fer els 94 anys, pot precisar molt millor aquesta informació: ell és el nen vestit de mariner que surt a l’esquerra de la imatge, agafat del braç del pare i encuriosit per la presència insòlita d’un fotògraf a casa seva. “No recordo que mai més en vingués cap altre”, diu fins i tot sorprès. Al seu àlbum familiar guarda com un tresor una còpia d’aquesta fotografia i d’una altra probablement del mateix dia i també de Corney en què es pot apreciar sencera la masia, amb el pare al davant, enmig de les mates en mànigues de camisa; el marineret al seu costat, expectant; el fill gran, enfilat a la tanca; la noia en primer terme, una mica coqueta; la mare enretirada al marge dret amb el petit a coll, i l’àvia paterna compareixent inusitadament per l’esquerre, vora el pou. “És l’única fotografia que ens van fer on hi sortim tots, i ja només quedo jo”, comenta pensatiu Narcís Subirós, que ara viu a Banyoles. Amb la imatge al davant, passa llista de les desaparicions: el germà gran, en Lluís (1921-2017), a la dreta, s’agafa al respatller de la mare, Conxita Puig Palomer, tretze anys més jove que el seu marit, Sixte Subirós Camps, encara que tots dos van morir a la mateixa edat, acabats de fer els 64. La filla, Rosita (1919-1975), va viure encara menys: se la va endur un càncer passada la cinquantena. El petit, en Joan (1927-2012), aclofat entre les cames del pare, no devia tenir aquí més de dos o tres anys, i en Narcís, nascut el 2 d’agost de 1924, encara no sabia que els hauria de sobreviure a tots.

És possible que el pare sol·licités els serveis del fotògraf Corney perquè tots dos eren fills de Vilamarí. “El pare procedia del mas Serafí de Vilamarí, i quan es va establir al mas Vilà de Calabuig es va emportar amb ell el nom de la casa”, explica Subirós. Era una propietat notable, envoltada de vint o trenta hectàrees de terreny i una desena de vaques que donaven per fer llet. “Mira, aquesta porteta de l’esquerra era l’entrada de les quadres”, indica Subirós, que té una memòria esplèndida i encara condueix: “Em vaig treure el carnet l’any que el fred va matar les oliveres, el 1956, i el renovo aquest juliol.” La casa de Calabuig encara existeix, tot i que molt reformada. Ell s’hi va dedicar poc, a les feines del camp, perquè als nou o deu anys va entrar d’aprenent a la barberia d’un cosí d’Orriols i, des del 1953, un cop casat, va exercir a Galliners. Amb dotze anys, havia afaitat tots els membres del temut comitè d’Orriols. “El cap era un que n’hi deien Gaspar [Ginés Serrats], que havia viscut a Mèxic. S’ajuntaven amb els de l’Escala i es reunien a la rectoria, on jo anava a estudi, o sigui que me’ls trobava sovint.” Recorda sobretot el dia que van matar el capatàs de carreteres, en Tomàs Andreu Aixart, i el peó Jaume Brengaret, que s’havien amagat al cafè de la sala de ball de Bàscara, regentada per un altre cosí seu. Al final de la guerra els va tornar a veure, “carregats amb mobles i tot”, camí de la frontera. Podia haver estat també el seu destí, perquè van intentar captar el pare perquè entrés al comitè: “Com que havia estat alcalde, era requerit sovint per posar pau en les disputes del veïnat. Sempre m’he sentit orgullós d’ell per no haver cedit.”