El cansament dels superherois

En els moments finals d’Ant-Man y la Avispa de Peyton Reed, veiem els protagonistes mirant un clàssic de la ciència-ficció dels anys cinquanta, Són elles, de Gordon Douglas. La vella pel·lícula explicava què podria passar al món si els deliris nuclears acabessin provocant un creixement desmesurat de les formigues. El món petit es faria gran i destruiria la lògica. La referència té gràcia al llarg d’una pel·lícula en què el superheroi formiga és capaç de fer-se petit o créixer a mida de gegant, igual que la seva companya la vespa. Peyton Reed, el responsable d’aquesta entrega Marvel, és un cineasta tot terreny que, fa uns anys a Fora l’amor, va voler imitar i actualitzar les comèdies de Rock Hudson i Doris Day dels cinquanta. Per això no ens ha d’estranyar que, quan es fica en un projecte Marvel, jugui amb tot tipus de referències entre què també hi ha Viatge fantàstic de Richard Lester i El increíble hombre menguante de Jack Arnold.

Les referències són dins d’una pel·lícula que posa en evidència la dificultat de la Marvel per poder reinventar-se. Hi ha com un gran relat Marvel-Venjadors que no deixa d’ampliar-se. L’home formiga no va ser en la guerra terminal perquè estava en arrest domiciliari i això justifica una nova aventura en què els dolents no estan massa definits i els super-herois es dediquen més a jugar que a salvar la humanitat.

Peyton Reed fa allò que pot amb el material que té a les mans: intenta crear situacions còmiques, però fracassa en la dimensió èpica de la història.

El seu fracàs no és el fracàs d’un títol concret, sinó l’esgotament d’un model en què els superherois ja no saben massa què fer per ser atractius, originals i salvar la indústria del cinema.