Debut sobre rodes

L’any que va debutar Ivo van Hove amb Tragèdies romanes no es van omplir totes les sessions. Va fer angúnia la proposta de prop de cinc hores. Però va ser una excel·lent carta de presentació perquè en les presentacions dels anys següents anés augmentant la fidelitat amb el director. Va omplir més, tot i presentar obres de menys potència dramatúrgica (encara que sempre amb un envejable dispositiu escènic). Ara és el torn de Katie Mitchell. És una oportunitat que ofereix el Grec als espectadors per conèixer el treball d’una directora britànica que també té una notable repercussió a la Schaubühne de Berlín. Aquest treball construeix una coreografia de moviments de càmera en directe a partir d’un text d’Elfriede Jelinek (premi Nobel de literatura del 2004), que reversiona el mite d’Orfeu i Eurídice. Un espectacle que ha de funcionar tècnicament al mil·límetre i que es desplaça sobre rodes, tant el popular Volkswagen, com les càmeres. És un veritable travelling continu escènic.

Si Frank Castorf va meravellar per un set ben rudimentari de càmera fixa a Forever young (TNC, 2004) a les espatlles del public, Rigola va situar-lo en una mena de cabina en què es podia veure com s’enregistrava en directe a Ricard 3r (Lliure, 2005). Una altra directora que ha buscat la frontera entre el cinema i el teatre és Christiane Jatahy (Julia, 2013, Temporada Alta). El dilema en aquestes propostes és saber què hi ha de teatre i què de cinema. Què domina més, si la tècnica o la dramatúrgia. El treball actoral és quasi tan mecànic (marca de la casa centreeuropea) com el dels operadors de càmeres i tècnics que van desplaçant els plafons per construir espais, sets d’enregistrament en transformació contínua.

La peça interessa perquè presenta una Eurídice que, tot i el dolor per la picada de la serp, prefereix quedar-se alliberada amb l’ombra que continuar vivint darrere un home possessiu (Orfeu) que, a més, capriciós, la podrà abandonar-la en qualsevol moment (o així ho planteja Jelinek). La mort es presenta, al final, com un espai de calma, de repòs, on l’ànima pot alliberar-se de les angúnies humanes. Aquesta Eurídice podrà escriure eternament allò que no aconseguia desbrossar davant la pantalla de l’ordinador en la seva presó vital.