Llums i ombres

Des de l’ombra, sorgeixen les llums. Aquest és el misteri. Laika parla de la gossa que van enviar a l’espai. I la companyia ha trobat l’encert d’inspirar tota la tecnologia en els aparells de la guerra freda per fer una narració que, potser, li falta un punt de concreció, de saber on dirigir aquest coet emocional i preciós (que meravella tant la canalla com els pares). El més encertat és la combinació del projector de transparències, actuant com si fos els cinema live. En teatre familiar, és ben recent Kàtia que sí que usa la càmera, a Laika, en canvi, tiren de dibuixos i fotos projectades combinats. També hi ha la interpretació actoral i la presència de Laika, en forma de titella que es deixa amanyagar. Les parets de fons que es transformen en pissarra (en un joc similar a El misteri de Fermat, també una peça amb ciència pel mig) donen joc en la persecució i en les transformacions d’espai.

La direcció és molt fina pel que fa a la manipulació del gos, la superposició d’imatges a partir dels dos aparells de transparències o l’encert de fer que els personatges parlin un rus fals (quan fa fred, diuen “fa rasca”) ben divertit. Potser el gran problema de l’obra, a hores d’ara, és tenir clar què es vol explicar. Perquè per narrar un fet històric del primer ésser viu que va orbitar a l’entorn de la Terra n’hi hauria prou amb una exposició (molt interessant la que s’ha estrenat coincidint amb el Grec ienanglès!). Si la protagonista és la noia que, en el joc dramatúrgic, ensinistra el cadell i procurar salvar-lo queda estrany tant la veu en off, com sobretot, el discurs. Ella té el conflicte amb els altres, no amb ella mateixa. En una dinàmica de guerra freda, apareixen banderes i maneres d’entendre la civilització (els russos i els americans) que, ara, sense un filtre que ho expliqui, es veu anacrònic.