El fotògraf amb ànima d’artista

A la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, tothom que tenia una posició social va voler ser retratat pel fotògraf Pau Audouard (1856-1918). El modernisme no va viure al marge de la fotografia com sovint s’ha donat a entendre. Però què tenia d’especial Audouard? A part de l’estudi més elegant de tota la ciutat, als baixos de la casa Lleó i Morera del passeig de Gràcia, talent. Audouard se la va jugar amb unes imatges sòbries òrfenes de la típica parafernàlia cursi que es feia servir d’attrezzo, de manera que tota l’atenció quedava centrada en la persona, a la qual demanava que posés amb naturalitat. “Fugia d’aquelles actituds encarcarades que eren la característica dels retrats barcelonins fins aleshores”, va dir-ne l’escriptor i actor Lluís Millà i Gàcio.

Fa cent anys que va morir Audouard, la primera star de la història de la fotografia catalana, i la Biblioteca de Catalunya (BC) ha volgut recordar-lo en una exposició que ressegueix tot el seu periple vital i creatiu. Estranyament, és l’únic acte que s’ha programat pel seu centenari, però, gràcies als ingents fons que conserva aquesta institució, dona una imatge completa del personatge, fins fa pocs anys totalment oblidat. La historiadora de l’art Núria F. Rius el va rescatar en la seva tesi, que el 2013 es va publicar, Pau Audouard. Fotografia en temps de modernisme.

En la mostra de la BC, que ha comissariat Maria Mercè Riera, Audouard és El fotògraf artista (fins al 7 d’agost), perquè aquesta va ser la seva debilitat. Audouard va néixer a Cuba, però tota la seva vida és barcelonina. La seva primera idea no va ser ser fotògraf sinó pintor. La seva formació va estar en mans de Francesc Torrescassana. L’exposició s’obre amb la reproducció d’un quadre que tenen els hereus del fotògraf que no se sap si és un autoretrat o un retrat que el mestre va fer al seu alumne.

Sigui com sigui, com a pintor no sembla que hagués fet massa carrera. “Les crítiques que van rebre les seves exposicions van ser dolentes”, subratlla Roser Pintó, directora de la unitat gràfica de la BC. Però, si més no, ho va aprofitar per ajudar el seu pare, d’origen francès i un pioner de la fotografia a Barcelona, a fer retocs d’una altíssima qualitat. “Aquí va marcar la diferència amb la resta de fotògrafs”, precisa Pintó. A la mort d’aquest, va decidir posar-se al capdavant del negoci. Tenia 22 anys i començava la seva aventura.

Audouard va obrir el seu primer estudi a la rambla del Mig i de seguida ja es va fer un nom com a retratista. No ja només perquè retocava com els àngels, sinó també perquè va ser un innovador. “Va ser el primer fotògraf de tota la ciutat a aplicar la llum elèctrica, cosa que li permetia fer imatges nocturnes. Els diaris ho van anunciar com una gran novetat”, explica Pintó. Al cap d’una dècada es va traslladar a un nou local de la Gran Via. A peu pla, insòlit fins llavors perquè tots els gabinets s’ubicaven a les parts altes dels edificis per aprofitar al màxim la llum natural. “Era un espai tan ampli que presumia de poder fer fotografies eqüestres i tot.”

A la jet set barcelonina, tanta grandesa li feia caure la bava, i encara més quan el fotògraf es va instal·lar a la casa Lleó i Morera de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (al qual va retratar, com també a un Gaudí que va ser la primera i l’última vegada que va entrar a l’estudi d’un fotògraf). A la façana hi havia una musa amb una càmera fotogràfica. Hi havia: als anys quaranta la botiga de moda Loewe va encarregar unes obres de reforma que van eliminar bona part de la decoració escultòrica de la façana i de l’interior dels baixos.

Audouard es va convertir en el fotògraf més cèlebre de Barcelona. I en una marca, Audouard y Cía, en la qual van invertir poderosos magnats de l’època com els Maristany. No tardaria a arribar-li l’encàrrec més important de la seva trajectòria: l’Ajuntament el va nomenar fotògraf oficial de l’Exposició Universal del 1888. Tenia pavelló propi i tot, a la mostra. Conseqüències: més fama, més encàrrecs i un munt d’enemistats amb els altres fotògrafs de la ciutat.

Entre les comandes que li van sortir després, un àlbum de la muntanya de Montserrat que li va confiar el litògraf i enquadernador Hermenegildo Miralles. Per a aquest mateix editor va fer una sèrie sobre l’exèrcit espanyol que mai es va publicar sencera. I amb el seu germà Benjamí Miralles, un malalt de la imatge en moviment, van compartir un projecte de fotografies animades.

Les obres al port de Barcelona a les acaballes del segle XIX van generar un altre àlbum, en una doble edició de luxe i popular. Però de retrats en continuava fent. Era el fotògraf consentit de la burgesia, i més i tot de la intel·lectual. Com ara del poeta Joan Maragall. En la factura, que conserva la BC, la quantitat que consta que li va pagar pel retrat de la seva esposa Clara Noble és d’escàndol: 500 pessetes. “Amb aquests diners et podies comprar una casa el 1903. És una exageració, el més probable és que fos una subvenció”, creu Pintó.

A partir d’un moment entra en escena una altra de les seves grans passions: el teatre. La Nova Empresa de Teatre Català d’Adrià Gual li va donar la concessió de les fotografies de totes les funcions. A Audouard, que xalava fent-se autoretats amb posat d’actor i que va arribar a escriure un parell d’obres de teatre amb el pseudònim de Joan Aler, cada vegada l’avorrien més els retrats. I el negoci començava a fer aigües. Els últims deu anys de la seva vida van transcórrer en petits locals, per exemple un pis dels magatzems El Siglo, on el nivell de les seves fotografies va baixar en picat i on d’elit ja no n’entrava cap. Ja eren uns altres temps. Va morir arruïnat.