Des del seu debut amb l’EP Born in Black & White (2013), Myles Sanko , que va néixer fa 38 anys a Ghana, s’ha convertit en una de les grans veus del soul actual: una posició confirmada pels seus dos àlbums, Forever Dreaming (2014) i Just Being Me (2016). El divendres 3 d’agost, Sanko actuarà amb la seva banda al 41è Festival de Música de Begur , que avui s’obre amb la baixada del castell, a càrrec de Moby Dixie, i el concert d’Els Amics de les Arts al pati de les Escoles Velles (22.30 h). Parlem amb Myles.
Sovint actua en festivals de jazz, tot i que la seva música no és exactament jazz. Se sent més connectat amb la tradició del jazz o amb la del ‘soul’?
Estic molt agraït de poder compartir la meva música, ja sigui en un festival de jazz o en un festival de soul. En els meus inicis, jo em vaig enamorar totalment de la música a través del hip-hop, i per a mi el hip-hop conté tot el que has dit abans i molt més. Estic connectat a les tradicions del jazz, del blues, del funk i de qualsevol tipus de música que em commogui.
El seu últim disc, ‘ Just Being Me ’, es va publicar ja fa dos anys. Va tenir la repercussió que esperava? Com creu que sonarà la seva continuació?
Tots els àlbums que he publicat m’han donat molt més del que esperava i tinc previst llançar el meu pròxim disc, el quart, el març de l’any vinent. Com crec que sonarà? Espero que sigui sorprenent per a tothom!
Creu que la seva herència africana és visible d’alguna manera en la seva música?
Sí, és visible en la meva ment, el meu enfocament, el meu ritme i la meva manera d’entendre la música.
Com a fill d’una ghaniana i un bretó, la interculturalitat deu ser una cosa molt natural per a vostè, no?
Sí, és una cosa absolutament natural en la meva vida i d’alguna manera també es trasllada a la meva música. Cada concert que faig em recorda la potència de la música. La música no té cap idioma, cap frontera, i pot reunir persones de diferents cultures, classes, races i maneres de pensar sota un mateix sostre. Això és increïble!
Com intèrpret, prefereix les balades o els temes més rítmics?
Crec més aviat que hi ha una cançó adequada per a cada moment, que pot ser una balada o una cançó amb un ritme més trepidant. M’agraden totes dues.
Fa pocs anys Londres semblava la capital mundial del nou ‘soul’. Encara hi ha tant de moviment a la capital britànica?
Sí, Londres continua sent un lloc increïble per a la música, i crec que ara mateix s’hi fa música realment interessant... incloent-hi la meva! [riu].
Què n’opina, del ‘Brexit’? Com pot afectar el sector musical?
El Brexit és un trist desastre polític que mai hauria d’haver passat. El món, en general, hauria de fer pinya, no separar-se. Afortunadament, la música sempre estarà aquí per guiar-nos, passi el que passi.
Suposo que li agrada Marvin Gaye. Triï: ‘What’s Going On’ o ‘Let’s Get It On’.
What’s Going On, sempre.
Rick Hudson (bateria), Jon Mapp (baix), Tom O’Grady (teclats), Phil Stevenson (guitarra), Ric Elsworth (percussió), Gareth Lumbers (saxo i flauta) i Tom White (trombó). Aquests són els seus músics en aquesta gira? Com els tria?
Sí, ells són la meva família musical i estan de gira amb mi. Intento estar sempre envoltat de músics genials i professionals que creuen en el meu projecte.
Aquest estiu actua també a França, Bèlgica, Portugal i el Marroc. La seva música es rep millor als països del sud?
Ho sembla, veritat? Diria que la meva música és ben acollida als països del sud i també en punts calents del nord. El meu viatge musical m’ha portat a alguns racons meravellosos del món i sempre em sorprèn la bona rebuda que ens donen quan visitem un país per primer cop.
Per què serveix la música? Per entretenir? Per emocionar? Per enamorar-se? Per canviar el món? Per a alguna altra cosa?
Per a tot això i molt més! Sempre em sorprèn el poder de la música i com ens hi submergim. Després de tot, la música només és fressa controlada.