És possible renovar el cinema de terror?

Una adolescent va amb el seu germà a una festa. La noia és al·lèrgica, i mentre el seu germà mira de conduir-la a l’hospital, tenen un accident i la noia és decapitada. El fet provoca un dol extrem dins d’una família que gairebé no s’havia refet de la mort d’una àvia possessiva. Aquest és el punt de partida d’Hereditary d’Ari Aster, l’aposta més terrorífica de la cartellera estiuenca. Més endavant en la pel·lícula, veiem com apareixen els espectres, com sorgeix una enigmàtica dona que porta la mare cap a sessions d’espiritisme i com tot plegat puja de to fins arribar a tenir unes clares dimensions satàniques. Una part dels afeccionats al gènere consideren Hereditary com un interessant intent de renovació dins d’un cinema de terror que sembla deixar enrere els psicòpates, l’slash i algunes formes gore per trobar altres camins que permetin reinventar-se. En aquest cas no resulta gaire estrany veure que més que buscar una renovació Hereditary vol connectar amb velles fórmules del passat. Alguna cosa de La llavor del diable de Polanski i de L’exorcista de William Friedkin penetra dins del relat, amb la novetat que des de la primera escena, Hereditary fa evident que els personatges no són més que titelles que participen d’un decorat al qual la ficció dona forma i permet reviure. No sé si Hereditary és la pel·lícula que pot renovar el gènere. Els excessos de la seva part final la porten cap a l’obvietat i malmeten algunes de les hipotètiques troballes de la proposta. Particularment, penso que la renovació es troba en altres camins, on el gènere, tal com passava en els anys vuitanta, serveix per pensar la innovació formal.

Dos mesos abans d’Hereditary va estrenar-se Un lugar tranquilo de John Krasinski, on passaven coses més interessants. La pel·lícula formaria part del subgènere d’històries fantàstiques amb monstre assassí. Hi ha una bèstia maligna que es menja els diversos personatges. La peculiaritat del relat és que aquesta bèstia només actua quan sent veus o sorolls més explícits. És per aquest motiu que l’aposta que fa John Krasinski no és altra que jugar amb el silenci i amb les modulacions del so. Els protagonistes no poden parlar, s’han d’expressar amb signes i s’han de moure sense fer soroll. L’argument pot semblar simple, però per jugar amb la versemblança cal articular uns determinats dispositius de posada en escena que donen força i sentit a la faula. Hi ha molts elements que recorden el cinema de M. Night Shyamalan i en alguns moments –sobretot quan ens familiaritzem amb la figura del monstre– la història perd força, però Un lugar tranquilo genera tensions i debats formals.

De tota manera, la pel·lícula de terror que ha anat més lluny els darrers mesos ha estat Get out –Déjame salir–, de Jordan Peele. En aquest cas explica la història d’un jove negre que es casa amb una noia blanca i penetra a l’interior d’una mansió marcadament blanca on s’enalteixen els valors de l’Amèrica profunda. En els primers moments tot sembla com si fos una actualització d’Endevina qui ve a sopar de Stanley Kramer, on Sidney Poitier es casava amb la filla de Spencer Tracy i Katharine Hepburn. De mica en mica, sorgeixen els espectres que marquen el racisme en l’Amèrica de Donald Trump. El cinema de terror pren una dimensió política i es transforma en contundent denúncia. Amb Get out ressorgeix alguna cosa del vell esperit de La nit dels morts vivents (1968), de George A. Romero, on darrere els zombies hi havia una crítica al Vietnam, al racisme blanc.