Mac, els cartells de la nostra vida
El prolífic i prestigiós cartellista de cinema Macario Gómez Quibus va morir el passat 21 de juliol als 92 anys
A Macario Gómez Quibus, Mac, li agradava tant dibuixar que, als 6 o 7 anys, a l’escola de monges, s’entretenia dibuixant els nens més grans amb un pal a terra. “La pintura ha estat sempre la meva obsessió”, confessava en el documental Mac. Més enllà dels cartells, dirigit per Núria Expósito i Luis Calvo amb motiu de l’exposició que li va dedicar la Filmoteca, ara fa quatre anys. Autor de cartells emblemàtics com ara els d’Els deu manaments, Agent 007 contra el Dr. No, Psicosi, Ningú no és perfecte, Ninotchka o El verdugo, Mac va morir dissabte passat als 92 anys. És un bon moment –ho era sempre– per reivindicar l’obra d’un artista que ha estat contemplada, sovint sense saber-ho, per milions de persones al llarg de dècades.
Perquè d’aquella passió per dibuixar quan era nen en va acabar fent el seu ofici. Va esdevenir pintor, dibuixant i cartellista professional i va concentrar la major part de la seva activitat en la publicitat cinematogràfica: va crear més de tres mil cartells de pel·lícules al llarg de la seva vida, que es van exhibir en cinemes, parets, caràtules de vídeo... I no només a l’Estat espanyol, destinatari original de la seva obra: la seva feina agradava tant que s’exhibia en altres països (els Estats Units, la Gran Bretanya, l’Estat francès...), va rebre encàrrecs directament de les majors i li van fer ofertes per anar a treballar a París i als EUA, segons explicava ell mateix. Però Mac les va rebutjar perquè no dominava els idiomes i perquè, “sense la família al costat”, tenia por que li fugís la inspiració.
“Aconseguia que el públic entrés a veure una pel·lícula pel seu cartell, cosa que fins aleshores no havia passat mai”, explicava a aquest diari Núria Expósito, comissària de l’exposició del 2014 a la Filmoteca de Catalunya, que té una col·lecció de prop de mil cartells de Mac al seu arxiu i ha cedit les imatges que il·lustren aquest reportatge.
En el documental Mac. Més enllà dels cartells, el mateix artista explica que figures del cinema com ara Charlton Heston, Kirk Douglas, Stanley Kramer, George Lucas i Sara Montiel li van expressar la seva admiració pels cartells que creava. La quantitat i la qualitat de les seves creacions fan de Gómez Quibus “una figura clau del cartellisme català en l’àmbit estatal i l’internacional”, remarcava la gran exposició del 2014, que Mac va presentar personalment. El fons de Mac que guarda la Filmoteca es pot consultar fàcilment al seu repositori digital: repositori.filmoteca.cat. Només cal fer-hi una cerca amb el nom Macario.
Reusenc i olesà
Nascut a Reus el 1926 i olesà d’adopció, Macario Gómez Quibus va arribar a Barcelona amb 18 o 19 anys i, després de treballar fent anuncis a ploma per als diaris, el 1952 el va contractar com a dibuixant publicitari l’empresa Esquema (MCP) i va començar a fer cartells. Un dels seus treballs va ser el cartell d’Ivanhoe (Richard Thorpe, 1952). Alguns exemplars van arribar a París i “va venir un senyor expressament d’allà perquè es veu que van agradar molt” i li va dir que era “un artista”, recordava Mac. Posteriorment, es va independitzar i va treballar per compte propi per a segells com ara Tandem Films, Mahier Films, Cosmos Films, Rosa Films, Suevia Films i CB Films i, finalment, per a les grans productores de Hollywood, com ara la Universal, Paramount, MGM, United Artists i la Fox. Nagana (Hervé Bromberger, 1955) és el primer cartell que va signar en solitari, l’any 1955, i l’últim va ser el d’El placer de matar (Félix Rotaeta, 1988). Els últims anys de la seva carrera, va ser distingit amb el premi Sant Jordi de cinema que atorga RNE-Ràdio 4 i la Creu de Sant Jordi del govern de la Generalitat, i va ser nomenat membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.
Núria Expósito explica les característiques dels cartells de Mac, que sovint tenen “una mateixa composició: una figura central amb elements secundaris al voltant, amb la intenció que expliquin l’argument de la pel·lícula”. “És rellevant el fet que jugava amb enquadraments transgressors”, en una època en què “els cartells de les pel·lícules seguien unes regles molt estrictes”: hi havia d’haver el títol, els noms dels actors i primers plans dels protagonistes. “Ell va anar trencant aquesta cotilla.”
Grans i petits films
Mac explicava que quan treballava per a “una pel·lícula important, l’havia de veure”: “La majoria de distribuïdores americanes tenien la seva pròpia sala de projecció, i les mirava amb un botó a la butaca que marcava els fotogrames que m’interessaven per fer el cartell.” Per als films més modestos, treballava a partir de la sinopsi i unes fotografies. Utilitzava guaix, que s’assecava ràpid i permetia entregar els cartells a temps, perquè “sempre eren per a l’endemà mateix”. També atorgava molta importància al tipus de lletra que utilitzava. “La creació del títol és el 50% del cartell. Si no està bé, te’l pots carregar”, deia.
La bona feina de Mac va traspassar fronteres. “Un senyor mexicà que treballava a Paramount em va felicitar i em va dir que el que jo feia es trobava per tot el món –recordava–. Jo me’n vaig assabentar aleshores i no cobrava drets de res.” “Si hagués marxat, hauria cobrat bastant més –reconeix–, però mai no he estat un economista; he estat un artista. M’agradava molt el meu treball, no pensava en els diners. Per això em van explotar molt, perquè sabien que era un artista, no un economista.”
Obres a les parets de Charlton Heston i Kirk Douglas
Un dels treballs més coneguts de Mac és el cartell d’Els deu manaments que li va encarregar la Paramount el 1972, en una de les reestrenes de la popular epopeia bíblica. “N’estic molt satisfet, i a Charlton Heston li va encantar”, recorda en el documental Mac. Més enllà dels cartells, La Paramount el va felicitar. El 1961, quan Charlton Heston rodava El Cid, a Madrid, l’estudi li va encarregar un quadre per regalar-li: “El vaig pintar caracteritzat de Moisès a Els deu manaments. L’hi vaig donar jo mateix i li va agradar molt. Em va dir que se’l penjaria al despatx.” Una altra estrella que va dir que tenia una obra de Mac penjada a casa va ser Kirk Douglas. “No el conec personalment. Vaig fer un cartell d’una pel·lícula seva, Els justiciers de l’Oeste [dirigida i protagonitzada per l’actor el 1975]. Li va arribar i vaig rebre una carta en anglès en què deia que li havia agradat molt el cartell, que el tenia penjat a casa.” Sara Montiel també era “una gran admiradora dels cartells que feia”, deia Mac, que primer la va pintar per a Carmen la de Ronda (1959) i després per a Pecado de amor (1961).