En espera d’una representació

Llegint el llibret amb acotacions de Rinaldo (en relació amb l’última versió de l’òpera que Händel va estrenar l’any 1731, vint anys després de la primera) escrit per Giacomo Rossi, a propòsit d’un imaginari episodi de la primera croada de finals del segle XI en què el cavaller cristià Goffredo de Bouillon incita l’heroi Rinaldo a culminar la conquesta de Jerusalem enfrontant-se a la fetillera Armida i el seu aliat/amant Argante, s’entra en un món fantàstic amb carros estirats per dracs, de roques plenes de monstres i de fúries espantoses, de sirenes que fan de timoner d’una barca, de boscos i de castells encantats custodiats per diables, de mags que habiten una cova al peu d’una muntanya horrible. És així que, en assistir a la seva interpretació en versió concert a l’església del Carme de Peralada, una va pensar que li agradaria veure plenament representada aquesta obra en certa manera redescoberta a partir de la recuperació general de l’òpera barroca i, en particular, de l’impacte d’algunes de les seves més belles àries, entre les quals Lascia ch’io pianga, que Almirena, l’estimada de Rinaldo, canta sospirant per la llibertat mentre és presonera d’Armida. Tanmateix, de moment, s’ha de celebrar que, incloent-hi una semiescenificació concebuda i dirigida pel contratenor Xavier Sabata, s’hagi estrenat per primer cop a Catalunya la versió integra de l’última revisió que Händel va fer d’aquesta òpera. I, a través de la música i del cant, sempre hi ha la possibilitat d’imaginar el seu món fantàstic.

Amb la seva capacitat comunicativa, que potser va barrejant-se amb un divisme que tendeix a la sobreactuació, Sabata va assumir Rinaldo amb una convicció que va enganxar el públic tot aprofitant les precioses àries del personatge, com ara Cara sposa, Cor ingrato i Furie terribili. Home de teatre, en el qual va formar-se, el contratenor va concebre una posada en escena mínima, però prou efectiva, amb efectes lumínics i sonors relatius a les agitacions sentimentals i factuals de la trama. Traient els faristols de les versions en concert de les òperes, d’acord amb el desig d’apuntar una escenificació, va afavorir una interacció entre els personatges i a la vegada els seus intèrprets. D’altra banda, com si volgués diluir la frontera entre persona i personatge, la decisió que els cantants duguessin peces del seu vestuari va fer possible que, triades més aviat les destinades a la representació, el tenor Juan Sancho encarnés Goffredo amb una americana blanca semblant a la d’un cambrer. A més, com que precisament l’òpera barroca és una festa de la cultura queer en què la tessitura d’un heroi militar va ser concebuda per a un castrato i ara tant pot assumir-la una contralt, una mezzosoprano o un contratenor, potser no calia que la contralt Hillary Summers encarnés Argante amb un bigoti pintat. Que al final tots els personatges, tant els vencedors com els vençuts, brindessin amb cava (i realment en beguessin) pot entendre’s com una concessió al món de Peralada.

No només Sabata va triomfar vocalment. Amb la seva veu bella i diàfana, Núria Rial va fer una encantadora Almirena i Mary-Ellen Nesi va encarnar Armida de manera enèrgica. En la part instrumental, aportant-hi molta vitalitat, els 23 musics de Vespres d’Arnadí, dirigits per Dani Espasa, van contribuir de manera fonamental a l’èxit d’aquesta proposta del Festival Castell de Peralada demostrant que és una formació ascendent en la interpretació de la música barroca.