La Festa del Peix

E n el tombant de segle, l’estany de Banyoles viu un procés històric. Fins aleshores ha estat contemplat com una font de recursos. A través dels recs de desguàs, fruit de la colonització benedictina, hom alimenta la feble indústria local, disposa d’una font privilegiada d’aigua potable i converteix una bona part de la plana de Banyoles en un camp fèrtil. Però, a poc a poc, l’estany és contemplat també com un espai de lleure, i aquesta nova visió, en bona part alimentada per alguns il·lustres forans, provoca que es multipliquin els projectes i les iniciatives per contemplar-lo i gaudir-lo de manera diferent. És precisament durant aquells anys que s’introdueix la pràctica d’alguns esports com ara el rem (les primeres regates daten del 1886) o que comencen a construir-se les primeres pesqueres, un símbol del poder de la burgesia local, que va convertir-les en plataformes per banyar-se, pescar o per a fer un tomb en barca.

Una d’aquestes activitats són les repoblacions piscícoles, que pretenien resoldre la manca d’exemplars i potenciar la pràctica de la pesca. De fet, els mateixos monjos havien establert alguns sistemes per regular aquesta activitat; però, a principis del segle XX, es va optar per una via molt més radical, la introducció de nous exemplars. Un dels principals promotors va ser el veterinari i naturalista Francesc Darder, director del Parc Zoològic de Barcelona, qui a principis del 1910 “exposà els seus plans a les autoritats i persones de més significació (...) i seguidament es nomenà una comissió que, posada d’acord amb la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, es decidí a impulsar la repoblació de l’estany i la celebració de la Festa del Peix, que va ser la primera de les que han tingut lloc a Espanya”, segons el testimoni de Joan Vidal. L’estany, doncs, es va convertir en un immens laboratori al servei dels naturalistes de l’època.

Els actes es van fer coincidir amb la festa major de Sant Martirià, i una de les activitats centrals va ser una exposició de piscicultura que es va celebrar a les antigues escoles, en el mateix espai en què, alguns anys després, s’inauguraria el Museu Darder. La Festa del Peix, però, va celebrar-se el dia 26. A dos quarts d’onze del matí d’aquell dia, una imponent manifestació, encapçalada per les autoritats i les orquestres contractades, es va dirigir cap a l’estany, just al paratge que, alguns anys després, acabaria portant el nom de Francesc Darder. La tribuna d’honor estava situada entre la pesquera Marimon i l’actual oficina de turisme. Després de la lectura de l’acta a càrrec del secretari de l’Ajuntament, que va explicar els orígens de la iniciativa, va prendre la paraula Francesc Darder, que va remarcar que “aquesta festa ha de ser el punt de partença per a una nova prosperitat i riquesa per a tots els pobles que la celebrin i la conreïn” i hi va afegir que “Catalunya té avui la vista posada a Banyoles, ja que aquesta festa de cultura, de pau, de riquesa, ha d’esdevenir un nou llaç que solidaritzi més i més les relacions fraternals de tots els pobles catalans”. Tot seguit, els assistents van cantar l’Himne del Peix, amb lletra de Joaquim Hostench i música de Joaquim Pujol. La composició animava “a repoblar les nostres aigües / que’l veures orfes d’habitants / murmulls escampen d’enyorança“. Tot seguit, es va llançar a l’Estany un globus enorme de cristall atapeït de peixos; i, a partir d’aquest primer tret de sortida, cadascun dels nens va llançar un peix que duia en una petita peixera de vidre. Mentre es produïa aquest llançament massiu de peixos, a pocs metres de distància es va fer una demostració de focs japonesos.

La Festa del Peix encara se celebrà alguns anys més; i també es va estendre a altres poblacions, com ara Manresa, Terrassa, Torelló, Ripoll o Sant Sadurní d’Anoia. En l’àmbit local, la introducció dels nous colonitzadors comportà l’alteració radical de la fauna autòctona, com ara el diminut sorell o sorelló, l’anguila o la babosa d’aigua dolça; i, en canvi, l’arrelament d’algunes espècies exòtiques, com ara els gardis, el peix sol o les carpes. L’empremta de Francesc Darder no es va limitar només a l’alteració de la fauna de l’estany, sinó que també contribuí a la popularització de la pesca; i, com és prou sabut, va deixar-hi la col·lecció que acabaria convertint-se en el Museu Darder.