La por del ‘Canarias’

L’episodi del bombardeig del vaixell Canarias, que va tenir com a escenari principal la badia de Roses, ha generat un munt d’articles; val a dir que molt més centrats en la repressió desfermada aquella nit que no pas en l’acció militar. Segons el testimoni de l’alcalde de la població, Salvador Marcó, a quarts de cinc de la tarda del 30 d’octubre de 1936 van començar a circular rumors que hi havia un intent de desembarcament. Un vaixell de guerra, la nacionalitat del qual no podia precisar, havia apuntat els seus canons a la població de Roses i havia començat a disparar sense avís previ. Pocs instants abans i com si es tractés d’un joc macabre, els veïns de Roses i el mateix alcalde van ser testimonis d’un ball de banderes desorientador. Primerament, des del vaixell s’hissà la bandera republicana, després la de Catalunya, tot seguit la vermella i finalment la monàrquica, que es va convertir en l’anunci de la primera canonada. Un altre testimoni, en aquest cas des del vaixell atacant, oferia una versió molt més fatxenda d’aquella acció: “En el pueblo, la gente, al ver al ‘Canarias’, lo tomó por marxista y se echó a la calle en manifestación con banderas rojas y republicanas. Cuando izamos la bandera nacional (símbolo de la España Grande) aquella gentuza se llenó de confusión; algunos, sin esperar, ‘ahuecaron’; pero otros, sin creer lo que veían (tanto pasmo y asombro les producía la bandera ‘facciosa’), se quedaron en los muelles mirándonos; pero cuando rompimos el fuego sobre el ‘Marinero Cante’ huyeron como liebres, a una velocidad de récord.” El bombardeig va durar un quart i, segons el mateix testimoni, es van llançar 41 bombes que van provocar esvorancs al vaixell republicà Marinero Cante i al quarter de carrabiners. També va quedar afectada l’escola de la població.

La premsa republicana va presentar aquella acció com una “agressió facciosa” i va assegurar que es tractava d’un intent d’invasió fallit. De fet, un dels principals cronistes del bàndol franquista afirmava a la Historia de la Cruzada Española que “¡El desembarco intentábase sin la mayor vacilación!” i aclaria que l’objectiu dels feixistes era “establecer por sorpresa un frente en Cataluña, y poner a Barcelona en serio riesgo; después, cortar la línea férrea que, a través de Cataluña, permite la comunicación con Francia”. Però, segons el mateix autor, aquest objectiu es va veure frustrat perquè van topar amb “destacamentos rojos mucho más fuertes en número”. Aquesta versió contrasta amb la que va oferir l’almirall de la flota, qui va assegurar que els republicans “estaban llenos de pánico hablando de la próxima invasión de Cataluña, de sus 200.000 hombres, etc., todo por cuatro tiros a un barco sin importancia”.

Ja fos un bombardeig o un intent d’invasió frustrat, l’acció va provocar una reacció immediata. Es tractava de la primera vegada que un vaixell de la categoria del Canarias feia una demostració de força a la rereguarda i la por es va estendre arreu del país. L’endemà, el diari L’Autonomista informava que “els pobles de la província de Girona, conscients del perill feixista que estava a les portes, es posaren en peu de guerra sense esperar ordres de cap classe, per un moviment d’espontaneïtat magnífic que serà l’esbalaïment i l’admiració dels altres pobles, quan s’assabentin del braó amb què els treballadors de Catalunya han agafat les armes disposats a morir abans que veure trepitjat el seu sòl per la invasió feixista”. Més enllà de la típica fraseologia de guerra, a les vuit del vespre ja hi havia preparada una columna armada i municionada, que es va dirigir immediatament cap a Roses per tal de donar resposta al suposat envit. El mateix diari anunciava, a més a més, que a tot el país s’havien aixecat més de 200.000 homes i que havia estat publicat un decret cridant a files tots els ciutadans, classes i individus dels contingents del 1932 al 1935, excepte els excedents. El problema no només va ser la mobilització estèril, sinó el fet que la por i la frustració es van convertir en les espurnes d’una espiral de violència descontrolada. Enmig de la situació de pànic, es van dur a terme un munt de detencions arbitràries i es van assaltar les presons de Sant Feliu de Guíxols, Olot i Girona. En total, trenta-set persones, entre les quals hi havia eclesiàstics i comerciants que havien estat sancionats per incomplir les normes de racionament, van ser assassinades amb la connivència o la passivitat de les autoritats. L’acció del Canarias, doncs, no va repercutir en l’evolució de la guerra, però va desfermar les més baixes passions.