Una dona davant l'addicció masculina a la guerra

Finalment, en vista de l'empenta que havia agafat En tierra hostil amb els premis precedents als Oscar que anunciaven que el film més taquiller de la història havia deixat de ser el favorit, no és sorprenent el triomf de la pel·lícula dirigida per Kathryn Bigelow, que s'ha convertit en la primera dona reconeguda com a millor directora pels acadèmics de Hollywood. Això ha passat en la 82a edició, però no ho ha estat precisament a propòsit d'una d'aquelles pel·lícules que, en principi, conviden a considerar una diferenciada sensibilitat femenina. El cas és que, des dels seus inicis amb Acer blau i fins a aquest oscaritzada pel·lícula bèl·lica, Bigelow ha afirmat la seva autoria abordant singularment un cinema de gènere, fins podria dir-se d'acció, que no acostuma a identificar els films dirigits per dones. No és cap retret. No entenc el feminisme com un dirigisme que, posem per cas simplista, pressuposa que les cineastes han de fer films intimistes amb dones i no films de guerra protagonitzats, de manera inevitable, per homes. En tierra hostil podria haver estat dirigida per un home amb resultats similars? Possiblement sí. La qüestió és que abans era difícil que una dona tingués la confiança dels productors per realitzar un film semblant i fins i tot qualsevol altre. Tanmateix, pot detectar-se en el film de Bigelow un romanent «femení»? El seu final em fa pensar en Van morir amb les botes posades. Els protagonistes dels dos films, addictes a la guerra, no suporten la inactivitat de l'espai domèstic. Setanta anys després del film sobre el general Custer, però, no hi ha exaltació èpica a En tierra hostil. Ha canviat la perspectiva davant la guerra (i els seus herois) o s'hi reflecteix la visió estranyada d'una dona davant la masculina addicció al perill? El cas és que el realisme de la «dura» Bigelow ha guanyat la partida a la fantasia idealitzada del seu ex Cameron. Però no ha sorprès, com tampoc ha passat amb els premis destinats als actors: de Sandra Bullock a Mo'nique, de Christopher Waltz a Jeff Bridges, al qual Michelle Pfeiffer (remember Els fabulosos Baker Boys?) va dedicar les més belles paraules de la nit. Potser l'única sorpresa ha estat l'Oscar a El secreto de sus ojos en detriment de La cinta blanca i Un profeta. Pel que sembla, Juan José Campanella, director d'alguns capítols de la sèrie House, té bons contactes a Hollywood.