Crònica
Supertramp pur
Fidel a l’essència musical que els anys setanta i vuitanta va caracteritzar Supertramp, el que en va ser cofundador i cantant, Roger Hodgson (Portsmouth, 1950), reivindica aquest patrimoni amb concerts, com el de dissabte al festival de Cap Roig ; un festí antològic per als que van créixer amb The logical song , Breakfast in America o Dreamer; cançons que parlen de somnis juvenils i de ganes de canviar el món. Idealisme naïf amb un fort pes emocional; el de la memòria. Si bé la marca Supertramp està registrada per Rick Davies, l’altra ànima de la banda, Roger Hodgson en va ser el principal lletrista. Grup iniciàtic, el so Supertramp és també generacional; a les grades molts pares acompanyats ara dels seus fills adolescents que se sabien de memòria Sister Moonshine. Les palmeres a l’escenari contribuïen a recordar aquesta estètica de nit dels vuitanta. Roger Hodgson, que conserva aquella bonhomia hippy, vestit de blanc, amb l’afabilitat en la mirada i en l’actitud amb el públic, va exhibir, als seus 68 anys, la seva característica veu aguda. Les cançons van sonar impol·lutes, amb exemples de virtuosisme instrumental com a Child of vision, i entusiasmant encara més un públic fan des del minut 1, quan va començar amb Take the long way home. Molt proper, va recordar altres visites a Cap Roig, destacant-ne les excel·lències i remarcant el fet català diversos cops. “Esteu vivint moments difícils; els catalans sou passió, cor i lluita; continueu així”, va animar. Pel que fa al concert, va recomanar oblidar-se dels problemes durant dues hores tot posant èmfasi en el fet que la música és la millor medicina.
When I was young, it seemed that life was so wonderful...#thelogicalsong Festa nostàlgica de @RogerHodgson #supertramp a @CapRoigFestival #caproigfestival18 pic.twitter.com/CQNNo5hFd6
— Gemma Busquets Ros (@gemmabusquets) August 19, 2018
El revival va tenir moments àlgids, començant pel clàssic Breakfast in America, la força de Had a dream, l’emotiva Hide in your shell i l’himne Fool’s overture, que tancava oficialment el repertori. La festa dels bisos va continuar amb Give a little bit i sobretot It’s raining again ; la festiva cançó de la pluja que parla de ruptures però que fa sortir el sol. Animada per Roger Hodgson, una noia del públic va ballar-la com si s’acabés el món; el seu gaudi exemplificava el de les grades.