Neix una estrella

Poques vegades s’assisteix al naixement d’una estrella. Però és la sensació que es va tenir dijous passat en l’incomparable marc de la Schubertíada de Vilabertran: la jove soprano Lise Davidsen (31 anys) va deixar absolutament bocabadat el públic del seu concert, que va esclatar en una de les més grans ovacions de la història del festival.

La soprano noruega va saltar a l’esfera internacional a partir del seu triomf a l’Operalia de 2015, concurs per a joves talents de la lírica internacional fundat per l’incombustible Plácido Domingo. Davidsen està cridada a ser una de les millors sopranos dramàtiques del futur, en una època en què aquesta tipologia vocal és com una espècie en perill d’extinció.

Però també hi ha quelcom en Davidsen que entronca amb les grans sopranos dramàtiques wagnerianes del passat, amb la seva compatriota Kirsten Flagstad al capdavant: una aparença de valquíria nòrdica (fa 1,88 metres) estàtica i poderosa, però, per sobre de tot, una veu carnosa, plena de rics harmònics, sempre potent però mai cridada. Quan any rere any assistim en el sacrosant Festival de Bayreuth a unes interpretacions moltes vegades crispades i deficients, escoltar la veu de Lise Davidsen és un bàlsam i una esperança per a tots els amants de Wagner i de l’òpera en general.

El concert de Vilabertran va bascular entre dos pols, el romanticisme alemany (amb Wagner, Brahms i Strauss) i la seva transposició nòrdica, amb una interessant selecció de melodies de Grieg i Sibelius. Els coneguts Wesendonck-Lieder de Wagner, que tan sols alguns dies abans havíem escoltat en la veu de Mathias Goerne, van ser potser el moment més destacat i també esperat d’aquest concert extraordinari. La veu va córrer generosa entre les voltes romàniques de l’espai, dominat per la sempre pètria aparença de Davidsen. Hom imaginava ja les seves futures Brunildes i Isoldes.

Va ser una sort que la soprano tingués l’acompanyament del pianista James Baillieu, qui sorprenentment debutava també a Vilabertran. El seu toc fantasiós i màgic, molt en la línia de Malcolm Martineau, a qui també havíem escoltat feia alguns dies en el mateix festival, ens va sorprendre i ens va fer desitjar el seu retorn al festival empordanès.

Davant aquest prometedor futur, Lise Davidsen sembla que enfocarà la seva carrera amb calma: aquesta tardor participarà al Covent Garden londinenc en la nova producció de L’anell del Nibelung, però en papers secundaris. Wagner continuarà essent el seu epicentre, amb els rols més lírics (Sigliende i Elisabeth) que cantarà a Toronto, Zuric i Munic. La paciència sempre és una bona consellera de l’art.