El pacient lluminós
El Museu Hyacinthe Rigaud de Perpinyà dedica una exposició exuberant als deu anys que Raoul Dufy va viure a la ciutat buscant un clima que li alleugerís l’artritis
El Museu Hyacinthe Rigaud de Perpinyà presenta fins al 4 de novembre una exposició sobre l’estada que durant una dècada el pintor Raoul Dufy (le Havre, 1877-Forcalquier, 1953) va fer a la ciutat, on va arribar fugint de la II Guerra Mundial i atret per un clima més benigne per a l’artritis incapacitant que patia. Raoul Dufy. Les ateliers de Perpignan, 1940-1950 brinda una oportunitat immillorable de tornar a encomanar-se de l’optimisme d’un pintor que, fins i tot aferrat a les crosses del reuma, no podia deixar d’apreciar la bellesa i la llum, l’alegria dels nens que corrien per la casa del doctor Pierre Nicolau, o els acords vivificants de les sardanes que sentia tocar a la plaça des de la finestra del taller. “La llum és la vida, és l’ànima del color”, deia aquest artista de la felicitat no sempre apreciat per la crítica però estimadíssim per la burgesia col·leccionista, fastiguejada de mals presagis i delerosa dels plaers que procurava l’embriaguesa colorista de la seva pintura.
L’exposició de Perpinyà presta atenció, al voltant dels tres tallers que va ocupar a la ciutat, a les diverses vessants creatives de Dufy, a part de la de pintor, i en concret a la seva facilitat per a les arts decoratives, que ja va merèixer un espai en les exposicions organitzades el 1999 al Museu Picasso de Barcelona (comissariada, com la present, per Christian Briend, conservador del Centre Pompidou), el 2003 al Museu d’Art Modern de Ceret i el 2015 al Thyssen de Madrid. L’encert de la mostra perpinyanesa reposa en el fet de posar l’accent en els vincles afectius que van unir l’artista amb el Rosselló i de presentar subtilment aquella estada, mentre els nazis s’ensenyorien de París, com un remei per al cor, un bàlsam de fraternitat, tan profitós com el que li procuraven les aigües sulfuroses d’Amélie-les-Bains i els tractaments amb sals d’or del doctor Nicolau. “La Providència sempre m’ha acompanyat, però mai tant com el dia que em va portar cap a vós”, va escriure al seu metge el 1944, una de les cartes fins ara inèdites que ha fet aflorar la investigació de la mostra. En realitat, la Providència havia començat a treballar per mediació de Josep Llorens Artigas, que en començar la guerra havia acollit Dufy al seu refugi de Ceret, des d’on Pierre Brune avisaria el doctor Nicolau en advertir l’estat de prostració de l’amic.
Artigas i Dufy es coneixien des de 1923, quan van col·laborar en una sèrie fastuosa de ceràmiques decorades que culminarien, el 1927, en un projecte deliciós en què també va participar Nicolau Rubió i Tudurí: els jardinets de saló (“palauets d’esmalt, on verdegen uns jardins de nines”, en va dir un crític de l’època), que devien ser l’última projecció de la utopia noucentista. A Catalunya, Dufy era molt apreciat, sobretot arran de l’Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925, que consagraria l’arabesc Déco dels estampats que havia confeccionat per al modista Paul Poiret i la sederia lionesa de Charles Bianchini, que tant van inspirar el moblista Antoni Badrinas. Instal·lat a Perpinyà, Dufy tindria ocasió de renovar el seu cercle d’amistats seguint una ruta de cures termals, des de la casa d’estiueig dels Nicolau a Vernet-les-Bains, on rep les visites d’Aristide Maillol, Jean Cocteau, Pau Casals i Ludovic Massé, fins a Caldes de Montbui, on va retrobar Manolo i els Gargallo, passant per Cotlliure, el Voló o Font-romeu.
L’exposició ressegueix les obres creades a cada un dels successius tallers que va tenir a Perpinyà, abans de marxar a Nova York per sotmetre’s a un tractament experimental amb cortisona: el que van habilitar-li ele Nicolau a casa seva mateix durant sis mesos, entre 1941 i 1942; el que va llogar en un immoble del mateix carrer Jeanne d’Arc, entre 1942 i 1945, i el darrer, des de 1946, en un primer pis del carrer de l’Ange que donava a la plaça Arago, sobre la qual va escriure a Massé, el 1952: “Aquest interior que vós heu conegut de la plaça Arago conté per mi tot el Rosselló, amb les seves muntanyes, les seves vinyes, els seus rocams, i he tingut amb tots els treballs fets a Perpinyà la mateixa revelació que Matisse a Cotlliure.”
La sèrie dedicada als tallers revela tota la força vital d’aquest pintor que a penes podia estar-se dret ni fer pinça per agafar el pinzell, i que acaba abocant la mirada cap enfora, cap a la finestra inundada de llum i de brogit del carrer, cap als gerros de flors fresques que cada dia li porten els amics, cap als vells mestres que l’havien inspirat, cap al violí que hipnòticament sent tocar als fills del metge. No hi fa res que de sobte un s’adoni que els tallers ara sempre són buits, que n’ha desaparegut del tot la gent: continuen sent obra d’un home joiós sense remei.