Sobren les paraules

Haydn va ser un músic venerat arreu d’Europa a finals del segle XVIII; el més gran compositor del moment, malgrat que ell era prou conscient que el petit Wolfgang el superava i el superaria en genialitat. No ens ha d’estranyar, doncs, que el 1787 rebés un curiós encàrrec des de la llunyana Cadis: l’Oratorio de la Santa Cueva li encomanava compondre unes músiques per acompanyar el sermó les set darreres paraules de Crist a la Creu, cerimonial del Divendres Sant.

Sembla que l’idea motivà el compositor, ja que n’arribà a fer fins a quatre versions diferents, entre les quals, una per a quartet de corda que és la que interpretà el Quartet Casals aquest diumenge a la Schubertíada de Vilabertran, com a cloenda de l’edició d’enguany del festival empordanès.

El Quartet Casals és potser la formació de cambra més estretament relacionada amb el festival en els seus 26 anys d’història. Fundat el 1997 per l’impuls de Jordi Roch, director artístic de la Schubertíada, el quartet format per Vera Martínez (violí), Abel Tomàs Realp (violí), Jonathan Brown (viola) i Arnau Tomàs Realp (violoncel) ha anat creixent artísticament, com demostren els diferents guardons aconseguits i projectes en què s’ha embarcat, alguns dels quals presentats en primícia a Vilabertran, com ara la integral dels quartets de Beethoven, l’any passat.

En la mística obra de Haydn els intèrprets se’ns van mostrar en tot moment compactes, extraient la teatralitat i el dramatisme que s’amaga darrere d’una música aparentment fresca i optimista, filla del pensament il·lustrat del moment. La inquietant obertura (molt en la línia del Don Giovanni mozartià, de la qual aquesta obra és coetània) va donar pas a un seguit de lluminosos adagios (especialment acurada va ser la interpretació del cinquè, amb un pizzicato màgic), per concloure amb el terrabastall d’un terratrèmol final que ja fa presagiar el caos de l’oratori Die Schöpfung (La Creació).

Malauradament el Quartet Casals va decidir que la música de Haydn estigués acompanyada pels versos irònics i pomposos de Josep Pedrals, recitats pel mateix autor, paraules que trencaven en excés amb la mística il·lustrada amb què ens embolcallava el compositor, al mateix temps que allargà innecessàriament el concert. “Prima la musica e poi le parole.”