El carrer desobeeix

El pensament de Henry David Thoreau, pare de la desobediència civil, és la columna vertebral del muntatge Saunterer. No és gratuït. L’espectacle itinerant posa en qüestió el sistema sense matisos. La realitat dels ciutadans està impregnada de capitalisme i és urgent descontaminar-se; si cal, escrivint pensaments antisistema en parets dels solars abandonats per l’extraradi de Tàrrega. També l’aparició de John Fisherman és poètica i reveladora. Regalen bitllets posant-los com a ham en una canya. De curs legal. Davant la incredulitat generalitzada entre els espectadors. Però aquesta acció tan naïf convida a pensar la relació que té cadascú amb els diners i què és el que li aporten. Divendres al migdia, un membre del públic ja hi havia guanyat 100 euros i, motu proprio, va decidir cobrar-los en monedes i repartir-los “entre els artistes que posen la gorra per la fira”. A la tarda, algú va veure que, efectivament, en repartia. El moviment #moneyforfree incita, al final, a “alliberar-se” dels diners de manera similar a la del personatge Fisherman. Dijous els espectadors es van treure bitllets de la cartera i els van cremar. Divendres els bitllets van viatjar en globus allà on el corrent d’aire decidís. El carrer desobeeix, s’apodera i decideix trencar amb la tirania de la dependència econòmica. I li prova.

També és una denúncia evident a la transició i al sistema capitalista existent la proposta premiada Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. Fins i tot el Likes, de Núria Guiu, en què fa tota una dissecció més enllà dels béns concrets que marquen un lloc entre els que tenen un objecte, o no. Guiu estudia i plagia els vídeos que acumulen més m’agrada i, per tant, suposen un element atractiu per a empreses. Aquests dies, el raper Valtònyc (condemnat per la justícia espanyola i exiliat a Bèlgica) indica la contradicció a Twitter: bloquejaria les rèpliques dels fatxes, però llavors perdria followers, i sense aquesta xifra Lacoste no li enviaria roba de franc, “i sense vestir Lacoste no m’insulta la penya; tot està connectat”.

Una altra forma de desobediència és la que realitzen els actors més madurs de la companyia Adhok. Decideixen trencar amb la dieta i les safates de la residència, on se senten empresonats. A canvi, decideixen ballar, córrer i abraçar-se a tot veí que s’hi apropi. Són tendres, divertits, sorprenents, i les accions que van fent durant la seva itinerància són molt dinàmiques, un punt complicat, perquè és un grup de vuit actors que mou un públic nombrós. Durant pràcticament una hora. No és l’única peça dels Adhok. De fet, si hi ha un aspecte que genera unanimitat entre els espectadors del festival és la bona feina d’aquesta companyia, que encara presenta un parell de propostes més: sobre l’univers infantil (Le nid) i sobre la dificultat d’accedir al món laboral entre els joves (L’envol). Són temes compromesos socialment, tractats amb humor i lluminositat, i amb uns moviments àgils, d’ocell senyorial que es prepara per emprendre el vol. O de coreografia de patinador olímpic sobre gel.

Aquesta edició de Fira Tàrrega, que acaba avui, està dedicada a l’espai públic. A explorar quina relació s’estableix entre la ciutadania i els artistes als llocs quotidians. El concepte espai públic és molt ampli, perquè hi ha moments vitals o socials que també coincideixen i que passen a ser punts de trobada. Com la mort. A Un.habitants fan evident que l’únic espai comú per a tots és la mort. I ho fan convidant a aprofitar la vida, tot fent una reflexió: tot el que es viu avui ve d’un element que va morir abans. També a Prácticas de vuelo para acabar con el olvido proposen que el personatge decideixi un nom per a l’esquelet desenterrat. Ella triava dir-li Avi i abandonava l’antic nom, el d’Oblit.

Teatre documental

El teatre documental té una forta empremta entre les companyies mexicanes i xilenes, que continuen venint al festival. Alguns exemples? La radiografia de la figura paterna que fan les tres actrius (amb situacions ben diferents) d’Hija de tigre. Com els catalans de La Conquesta del Pol Sud, la narració de cada testimoni té un fort component audiovisual. Té un to massa precari i, sobretot, hi falta el discurs dels que han intervingut en la dramatúrgia, que contrasten amb les situacions reals de les altres o que s’hi emmirallen. Un altre exemple és Sin Ítaca, de la companyia mexicana Pendiente Teatro, que també fa retrats de testimonis com ara els desplaçats, els apàtrides (sense partida de naixement) i els desapareguts (víctimes de les màfies). Aquesta companyia decidia presentar en loop les mateixes històries aterridores (exposant-ho amb una escenografia de cartolines retallades o de soldadets al voltant d’una gran avinguda, segons fos el cas) fins a tres cops. El to de ritual és sagrat en la peça. Potser excessiu. Denota una evident denúncia d’història que es repeteix i que no sembla que hagi de trencar amb aquest cercle viciós. Lamentablement. I una pregunta desesperada: “Quantes veritats calen per cobrir una mentida?”

Si Saunterer ha servit per iniciar el camí d’aquest article, és just que també sigui el que hi posi el punt final. Marc, del Colectivo Ameno –però és un grup unipersonal!–, va descobrir, amb la seva sornegueria, la buidor que pot sentir una persona quan no se sent bé amb si mateixa. I en la recerca per trobar-se, va descobrir Thoreau i el seu gust per fer un passeig diari de quatre hores. Enemic dels coachs, esdevé un veritable guru amb barret i bastó pel mig dels rostolls a primera hora de la tarda. Amb un to que pot evocar Ernesto Collado, li agrada portar la contradicció al món absurd i descobrir (a més de la quantitat de solars per edificar sortint cap al cementiri) que cadascú ha de trobar el seu propi camí. I que les normes i les tendències se les ha de segellar cadascú, sense pretendre ser més influent que els altres. Deixa els diners i camina.