Penèlope és l’heroïna
La directora Eva Vila fa una relectura lliure i actualitzada del mite d’Ulisses i posa al centre del relat la dona que espera i esdevé “la mà constructora d’un poble”
Homer és el principi de tot. La història d’Ulisses, relatada en la Ilíada i l’Odissea, data del segle VIII abans de Crist i ha estat escollida fa poc per la BBC com “el relat més influent de tota la literatura universal: ens dona les bases i les referències de totes les històries que han vingut després”, explica Eva Vila en una entrevista oferta a El Punt Avui. Però la cineasta hi veu una contradicció molt gran, que és la base sobre la qual ha construït la seva tercera pel·lícula, Penèlope, que avui arriba als cinemes: “Aquest relat fundacional m’agradava justament perquè hi ha una contradicció molt gran: la Penèlope no surt fins al final, quan per a mi és el personatge principal.” Ja en hem acostumat a veure que “el pes del relat se l’endú l’heroi Ulisses, que marxa a un viatge ple d’aventures i coneixences, i quan torna a casa representa que Penèlope l’està esperant”. Per a Eva Vila, però, “ella és qui, en la seva absència, ha mantingut el regne i ha allunyat tots els pretendents que volien casar-se amb ella i tenir el poder; cosia nit i dia precisament com a estratègia per no casar-se mai amb ningú i mantenir així el poder”.
Construir i lluitar
Penèlope, una pel·lícula a la frontera entre documental i ficció que s’ha vist als festivals D’A i de Sevilla, entre altres, fa una relectura lliure i actualitzada del mite d’Ulisses i Penèlope i posa al centre de la història “aquest paper tan important, d’una espera que construeix, que lluita”. Eva Vila, que abans havia dirigit B-Side i Bajarí, ha fet de Carme Tarté, una modista de 98 anys de Santa Maria d’Oló (Moianès), la seva particular Penèlope cinematogràfica. “És una dona gairebé centenària i l’únic que ha fet en la seva vida ha estat cosir –explica la directora–. És la metàfora perfecta del que significa construir una societat. Carme és la mà constructora de tot un poble, ha cosit vestits de morts, de casaments, de nens i nenes... La roba serveix per cuidar-se i per mostrar-nos com ens volem presentar davant dels altres. Em va semblar la metàfora d’una Penèlope constructora, que té el poder de mantenir el regne en l’absència de l’altre. La pel·lícula és una oda a l’absència. No mirem el que marxa i viu aventures, sinó el que es queda a casa, construint, que manté les arrels, tira endavant el carro. Aquest mite de l’espera que representa Penèlope, que ens l’han venut com una espera passiva, no ho és, és una espera totalment activa. L’altre ha pogut marxar perquè ella ha estat allà.”
Ulisses està representat per un altre personatge del poble, Ramon Clotet, que, ja gran, torna a la seva terra. Res d’aventures èpiques, només el final del viatge. “La trama és molt clara –diu Eva Vila–, són dos moviments universals, el de l’espera i el del retorn. És una relectura del relat en clau de present que recorda el passat, un present que no oblida d’on venim. Hem de saber qui érem en altres temps, només així sabrem qui volem ser. Això ens ho dona aquesta dona gairebé centenària, sàvia, que conté tot el que han estat altres generacions que ens han precedit.”
Eva Vila aposta per un cinema del present. “A molts cineastes els agrada vincular-se al present. Per mi hi ha una part de fer cinema avui en dia que em fa responsable d’alguna manera de qui som, i per això rellegim aquest mite al present, volem que parli del que està passant. És una Penèlope que viu avui en un poble, real, viva. Hem de donar veu i espai a aquestes dones que han estat invisibles durant tants anys, som hereus del que han construït.”
Procés i independència
Vincular la pel·lícula al present en un poble català porta fàcilment a parlar del Procés. “El motiu universal és l’espera, el mite de l’espera convertit en el mite de la resistència, de la lluita, el treball, la construcció –comenta–. Si avui en dia parlem de l’espera, què se’ns acudeix? Parlar del Procés i de la independència, del país. Tots estem esperant avui moltes coses, també els països veïns. Aquí ens toca en aquest sentit, i per a nosaltres era important que aquest moment que vivim aparegués també a la pel·lícula.”A més de Santa Maria d’Oló, la pel·lícula està rodada amb uns plans inèdits des del cel de Montserrat, acompanyats de les paraules d’Homer traduïdes per Carles Riba. “Calia trobar uns paisatges més màgics i evocadors de llegendes de Catalunya, i quins ho són més que Montserrat? –reflexiona la cineasta–. No el volíem rodat com l’hem vist tantes vegades, i ho hem filmat amb plans aeris, de manera més evocadora. Forma part d’aquest mite vingut al present. Estem en el present i evocant el passat.”
