Crítica
teatre
Del cinisme a la mordacitat
Shirley Valentina és un personatge que Willy Russell va escriure a finals dels anys vuitanta. Han passat trenta anys i, lamentablement, encara hi ha moltes Shirleys que necessiten aire per alliberar-se. Mercè Arànega és l’encarregada de donar-li vida al Teatre Goya, després que fa vora 15 anys que la va posar als escenaris catalans Amparo Moreno.
Miquel Gòrriz proposa una escena plana (i un personatge) que viatja del cinisme parlat a la paret de la cuina en una escena amb perspectiva, espai i aire que acompanya l’alliberament del personatge
Aquesta Shirley és una dona avorrida d’una convivència quasi inexistent amb el seu marit i uns fills que s’han emancipat i no li demostren gens d’estima. Aquesta Shirley no sap refusar el viatge pagat per anar amb la seva amiga a Grècia. És una escapada que li pot fer reviure la seva època de dona independent que pot oblidar-se de les obligacions i enamorar-se la vida.
La posada en escena té un cert toc simbòlic perquè viatja del quadre pla. De fet, a mesura que avança l’obra, la nova Valentine comença a adreçar-se obertament al públic, demostrant que ha reviscolat de la inèrcia que l’tenallava en la primera escena. L’obra sap aprofitar les picades d’ullet cíniques a la quotidianitat de mare ensopida, que tothom pot reconèixer, siguin de la mare o de l’àvia. Cada escena fa un pas més al seu nou alliberament. Del cinisme salta a la mordacitat; de la desesperació, al desig de controlar què vol fer amb la seva vida, sense els traumes de sentir-se enganyada per ningú. Ella és al centre del seu paradís. Final d’esperança sense fissures. Arànega hipnotitza amb simpatia, projecta alliberament.