Les fractures del present

El Col·loqui Internacional Walter Benjamin , que se celebra cada tardor coincidint amb l’aniversari de la mort del pensador alemany a Portbou, el 26 de setembre de 1940, estarà dedicat en aquesta edició a les Vies de record i reparació en la sobremodernitat: memòria, postmemòria i història crítica. Organitzat per la Càtedra Walter Benjamin de la Universitat de Girona i el Museu de l’Exili de la Jonquera, el col·loqui tindrà lloc els dies 4 i 5 d’octubre a la Facultat de Pedagogia de la UdG, i el dissabte dia 6 hi haurà la tradicional caminada de Banyuls a Portbou. Entre els ponents convidats hi ha experts en l’obra de Benjamin i en els conceptes que va abordar en la seva obra, com ara Pedro Ruiz Torres, Catherine Coquio, Sara Santamaria, Montserrat Duch, Laure Neumayer i Emilio Crenzel.

El tema plantejat en aquesta convocatòria parteix del concepte de sobremodernitat proposat pel sociòleg Marc Augé, en la qual conviuen la incapacitat de concebre el futur si no és com un present expandit, i l’obsessió pel passat recent, en especial per mitjà de la rememoració, individual però també institucionalitzada, d’episodis violents i traumàtics. Els efectes d’aquest estat de coses, segons ho plantegen els organitzadors del col·loqui, són “la fragmentació i descomposició de les velles certeses”, i alhora la impressió d’haver arribat a “un final irresolt, atapeït de ferides de tota mena, que s’hereta i es transmet entre generacions”. La postmemòria, d’acord amb Hirsch, tindria a veure amb la relació que “la generació de després” estableix amb el trauma personal i col·lectiu dels seus predecessors, que haurien transferit la seva experiència de manera tan viva i emotiva, que els fills l’adoptarien com a records propis. A partir de casos concrets, com ara la Guerra Civil, la dictadura i la Transició, o les comissions de la veritat als països del Con Sud, les pònències es pregunten si la proliferació de memòries permet realment superar el marc psicològic de “la comunitat de dolor”, per tal que “el record en comú”, sustentat sovint en el mite o la propaganda, pugui esdevenir un “record compartit”, és a dir, una oportunitat d’entesa que prioritzi el “saber”, encara que sigui incomplet, per damunt del “creure”.