Crítica
teatre
Aire i abisme
Vaporosa, intuïtiva, estimulant. Parteix d’un personatge concret que el situa en llocs molt identificables, tot i que utilitza un espai conceptual i unes formes volgudament ambigües, reversibles. Per això calia una actriu molt dúctil, com Aida Oset. En aquestes primeres representacions encara té una certa dificultat amb la dicció del text. Fluirà més orgànic més endavant. Quan el tingui tant automatitzat com l’ús de la taula de so mentre canta, permetrà un viatge molt més elevat. Amb la música, el personatge agafa la volada que necessita per ser protagonista.
Podria ser un monòleg senzill amb una història d’una infermera que vol ser empàtica i que acaba patint un desengany monstruós. Però la cançó, el moviment, l’explicació de la història de manera fragmentada amb algun punt incoherent fan que la trama quedi en l’aire, suspesa, com la cortina que creua l’espai a banda i banda. El problema del text és que, volent ser misteriós, respira una previsibilitat que li va a la contra. Tampoc s’entén aquesta necessitat de canvi de vestuari, fins al darrer canvi en què sí que es fa indispensable: del blanc al vermell sanguinari. De la perfecció i alegria del treball ben fet, al reconeixement de l’error fatal. Les infermeres contínuament comparteixen estones amb pacients que els queda un fil de vida: ela esdevé un dolç àngel de la mort.