Dret a l’ús de la metàfora
‘Calla, Hamlet, calla’, al Temporada Alta, concreta el dret a la llibertat d’expressió
Calla, Hamlet calla hauria estat l’espectacle d’inauguració del Temporada Alta, si no fos perquè l’equip a qui es va encarregar tenia una actuació programada a Xile la setmana passada. L’encàrrec fet a Carla Rovira Pitarch (amb Laura Blanch Bigas i Ramon Bonvehí Rosich) per ara no tindrà una segona representació, per decisió artística. Serà avui a les 20.30 h al Canal. L’obra vol dotar de contingut el concepte a vegades qualificat d’abstracte de la llibertat d’expressió. Aquest cop s’evita exposar material documental com en anteriors treballs seus com Màtria, però s’hi inclou molta reflexió en el discurs. Calla, Hamlet, calla aprofita els personatges principals del clàssic de Shakespeare i es mostren els hits més clàssics amb el filtre de la llibertat, provant de trencar els paradigmes patriarcals convencionals de la societat occidental. Rovira defensa el dret de poder fer ús de la metàfora, sense necessitat de demanar disculpes, per exemple, a les xarxes socials. O al jutge de torn.
En cap moment el muntatge anomena les persones que són víctimes d’aquesta reducció dels seus drets, però sí que hi queden implícits en rèpliques que ressonen a l’exili de Valtònycs i dels presos polítics (“han sortit per les prohibicions”, diu un personatge de Hamlet). I quin paper hi juga Ofèlia? Només hi apareix dos cops. En un, perquè l’obliguen a entrevistar-se amb Hamlet; no és una decisió pròpia; en l’altre, és en la seva mort que, segons aquesta versió, és una decisió pròpia, que l’allibera.