La por de fer por

Amb l’impactant enterrament d’un nen viu inicia Albert Pla el seu nou disc Miedo, signat amb el polivalent Raül Refree. El disc és complementari i suplementari de l’espectacle del mateix nom, estrenat a Buenos Aires a començament d’any i que aquest cap de setmana presenta a la península a la sala Barts del Paral·lel i que tindrà una gira que inclou de bon començament el Temporada Alta de Girona, Múrcia, Granada, Manresa, Lleida, València, Saragossa i Vic. Cal dir que a Buenos Aires, una de les capitals culturals més exigents del món, va ser un èxit: sales plenes i públic aplaudint durant minuts.

Quedo en un bar del Born amb l’artista. Pla és un home afable i cordial, fins i tot càlid. M’explica que sempre tem veure les seves respostes a les entrevistes i confessa que no se sent còmode amb les promocions. El primer que li pregunto, a propòsit del títol, és sobre quines són les coses que li fan por, si té una lectura psicoanalítica. Respon amb un somriure franc: “No ho sé, mai penso en les pors, si no és que sigui en un àmbit estrictament professional. La por suggereix, és un gènere.” Durant anys, Albert Pla ha estat l’artista menys previsible del panorama. Investiga, prova i es descobreix. Sobre l’efecte interdisciplinari de Miedo i les relacions entre teatre, poesia, videoart, pintura i música que conté, Pla afirma que és una prova per a ell mateix: “Amb el format del teatre hi pots posar moltes coses. Penses en totes les possibilitats que tindràs a l’escenari. Després fas les que pots, però el repte de construir coses que no has fet abans sempre et motiva.”

Tal com explica Roberto Álvarez, va ser durant una partida de ping-pong quan Albert Pla i Raül Refree van començar a trenar algunes idees per a un musical basat en la por. Després d’haver treballat a Guerra, al costat de Fermin Muguruza, tenien clar que la col·laboració s’havia de prolongar i que el millor encara havia d’arribar. Durant el mes següent, el Raül va enviar-li cançons a l’Albert i aquest va anar escrivint les lletres que cadascuna l’inspirava. Gairebé sense voler-ho es van trobar amb la banda sonora d’un espectacle que encara no existia.

El triangle es completaria amb el director Pepe Miravente. Sobre la gestació de tot plegat, Pla respon amb sinceritat que l’autoria és compartida perquè cadascú hi ha afegit el que ha sabut: “L’espectacle sóc jo mateix enfonsat enmig de mil accions paral·leles, entre imatges i personatges en viu.” Sobre la possible autonomia entre la representació i el disc, diu: “Mai penso a fer discos perquè sempre penso a fer espectacles. Aquests dies de promoció l’he escoltat i les cançons són bones. Cada cançó ha aconseguit explicar una sèrie d’idees i sensacions. A part del trio que has esmentat, cal recordar la Judit Farrés, amb qui treballo, en els arranjaments, les lletres i les melodies. També la gent dels vídeos i els pintors. Ho hem fet en funció de les possibilitats escèniques i les imatges.” Art total.