Ressons de Troia amb matisos

En les primeres setmanes del festival Temporada Alta han coincidit dues lectures contemporànies de Troia. Els dos títols coincidiran també a Barcelona, en breu. La mateixa narració èpica i sense compassió de les víctimes de Troia tenen uns ressons diferents en la mirada de cada proposta: Kassandra és dolor i vida desesperada; Una Ilíada és lament aclaparador.

Kassandra es va estrenar dissabte a Salt. Vam poder assistir a un assaig amb públic a la Sala Tallers, on tornarà d’aquí a pocs dies. Narra com Agamèmnon pren Kassandra, la germana de Paris, com a venjança final després de la destrucció de Troia. Ella, una dona tinguda per boja, hi accedeix. I ja mai més ningú sap res més de la dona que havia estimat el seu germà, Hèctor. Tot i la reprovació dels pares. Ara Sergio Blanco ha decidit donar un final a Kassandra. Una tragèdia que necessita tota heroïna de la història grega. L’ha fet ambigua en tot. Fins i tot en el sexe. Perquè s’imagina que Kassandra va néixer en cos de noi però sentint-se dona, i que per això va voler transmutar el seu cos. D’home a dona. L’operació íntima va quedar a mig camí.

No va arribar a ser el que ella voldria. En res. Ella estimava un germà. I se li va impedir. Adorava la seva família i la seva terra, Troia, i l’en van apartar després d’assassinar els parents. Se sentia dona però va néixer home. Com els refugiats d’avui, que enceten capítols de la seva vida sense poder donar per tancats els anteriors: fugen de casa seva amb la intenció de tornar-hi. Però Kassandra té una altra desgràcia: la seva capacitat de predir. De veure com i quan serà la seva mort, de reviure-la tràgicament abans que succeeixi. D’agafar un taxi que, sap, tindrà un accident.

En aquesta peça, el personatge parla un anglès molt primari. Que es fa entenedor per a tothom. I que sempre busca fer-se entendre a través de dues persones del públic que tradueixen en català o castellà el que diu. Elisabet Casanovas sap construir el seu personatge extravertit, simpàtic, un pèl esbojarrat i excèntric, però amb un dolor que l’ensenya cada nit. Si Èsquil, Sòfocles o Eurípides obvien la mort de Kassandra, Blanco l’assassina diverses vegades: per l’odi de la dona d’Agamèmnon, però també per les xarxes de prostitució del segle XXI. La sortida dels refugiats, ensenya Blanco, és deixar-se caure al mar i esperar que els vents els recullin. Com Kassandra saben que van a un futur tant o més arriscat que quedar-se a la ciutat que pateix bombardejos indiscriminats. Però que, tot i així, es rebel·len a no intentar-ho. Tenen vida, esperança, humanitat a compartir. I si no ho aconsegueixen ells, ho faran algú dels seus germans. Una cançó ben trista i dolorosa que fereix endins, tot i l’aparent superficialitat i mirada de plaer i vicis de la Kassandra, showman del pub Odyssey.

Una Ilíada expressa el dolor del poeta de Troia per haver de repetir la història de la caiguda de la seva ciutat. Per sempre més. Per allà per on transita. L’explica amb la confiança que la humanitat aprengui però que, en realitat, ja sap que l’ambició, la ràbia i l’odi són molt més incendiaris que l’esperit de comprendre l’altre, d’entendre el seu dolor, de trobar una solució que pacifiqui i construeixi sobre d’una terra cremada per la guerra i l’engany.

Eduard Farelo arriba a un espai asèptic i prova d’evitar la narració. Però les paraules se li amunteguen a la boca i ha d’accedir a explicar, un altre cop, la tragèdia. L’acompanya un contrabaix, una segona veu, càlida, que respon al plany del cronista èpic. Farelo es desdobla en personatges, dialoga amb ell mateix compartint personatges enemics, sense la necessitat de cap codi més que el de la mirada. Un gest mínim però que és prou revelador per entendre l’enemistat i l’orgull. Tant en contra la d’Aquil·les amb la d’Hèctor. Però, en realitat, com dues gotes d’aigua. Tots dos herois acaben sucumbint, quan si s’haguessin escoltat i s’haguessin comprès s’haurien pogut desfer l’ocupació de Troia i les seves cruentes guerres. La posada en escena, ben despullada, revela que la humanitat no aprèn. Que repeteix la tragèdia. En altres èpoques. Amb altres armes. En altres latituds. Però les víctimes segueixen sent-hi. Incomprensiblement. Perden la vida per un orgull inútil.

La vida és el tresor més preuat. Kassandra lluita per dignificar-la; el cronista arrossega, baldat, la seva trista cançó.