Els ex-libris de Frederic Mauri

Manel Ollé Albiol (Ulldecona, 1954) és escriptor i professor de català a l'Institut de Tortosa. Vull dir l'institut de tota la vida; creat el 1928 a instàncies de qui era alcalde, Joaquim Bau, que per això porta el seu nom. Ara n'han inventat un de nou, per altra banda llargament desitjat, al qual els caps de la delegació d'Educació han batejat amb el nom d'Institut de Tortosa. Tant se val, perquè és sabut allò que el nom no fa la cosa i l'Institut de Tortosa sempre serà el mateix, per més cabrioles que es vulguin fer des dels despatxos. Tornem al principi: Ollé és, sobretot, un activista cultural i, a més, un devot admirador de Frederic Mauri Pallarès (Tortosa, 1940); l'artista plàstic més destacat que hi ha avui a Tortosa. El 2002, també promogut per Ollé, ja va aparèixer un primer volum d'ex-libris que va ser una gran sorpresa per tothom per exterioritzar un nou espai de creació de Mauri fins aleshores desconegut. Perquè és cert que Mauri ha completat, amb les seves il·lustracions, llibres de poesia i narrativa de Manolo Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Víctor Canicio, Artur Bladé o el mateix Ollé, entre d'altres, i molts recorden els extraordinaris gravats sobre linòleum en el programa oficial de les Festes de la Cinta de Tortosa de l'any 1964, dissenyat conjuntament amb Joan Antoni Blanc i amb versos de Massip, que foren menyspreats escandalosament per la miopia del poder local. Però substancialment Mauri era considerat un pintor amb temàtica de denúncia centrada en el treball dels pagesos, els obrers i les dures condicions de vida, especialment en els gravats i dibuixos; després transità cap a una temàtica més general i darrerament se centrà en el paisatgisme del territori i l'arquitectura popular. El més transcendent de Mauri, però, a banda de la funció docent (fou catedràtic de dibuix a l'institut), és el fet de ser l'element conductor de la creació pictòrica a Tortosa. Frederic Mauri és omnipresent en parlar d'art a les Terres de l'Ebre durant el darrer mig segle.

La renaixença cultural tortosina de postguerra va tenir un doble vessant: el literari, representat per les revistes La Zuda (Francesc Gas Carpio, Manuel Beguer) i la generació de la revista Gèminis (Gerard Vergés, Jesús Massip, Ricard Salvat, Manolo Pérez i Zoraida Burgos); i pel que fa a les arts plàstiques, els moviments nascuts a l'entorn del Cercle Artístic, el Club Universitari i la sala d'exposicions del Centre del Comerç. A banda de les grans individualitats (Ferran Arasa, Benet Espuny, Guillem Bergnes, Soriano Montagut i, darrerament, Pere Falcó), durant els anys de la postguerra van haver-hi dues grans iniciatives col·lectives del moviment artístic: el grup Delta 51 i el Macla 65. Frederic Mauri fou el lligam que els relacionà. El col·lectiu Delta 51 (Roberto Escoda, Adolf Aymerich, Albert Fabà, Carles Vallès, Amadeu Pallarés Llaó, Lluís Llop i Francesc Todó) fou creat per Maties Ballester Cairat, amb González Cirer i Pérez Bonfill, amb l'objectiu, a més d'aplegar els artistes, de divulgar la creació cultural dins del territori i projectar-la a l'exterior en una societat molt tancada. Mauri s'hi integrà de molt jove, havent guanyat la medalla de novells del Cercle Artístic, quan encara era alumne de l'institut. Del grup Macla 65 (Ferran Cartes, Albert Fabà, Joan Antoni Blanc, Agustí Forner), Mauri en fou el principal impulsor, junt amb Pérez Bonfill. Creat a l'entorn del Club Universitari i amb joves procedents de l'Escola d'Art, nascuda el 1952 (Jaume Rocamora, Cinta Sabaté, Ferran Chavarria, Lluís Montagut, Ferran Vilàs), el grup s'aboca a un art realista amb vocació social i popular per esdevenir un instrument de conscienciació política, considerant que tots els seus membres eren militants d'esquerres i alguns van ser víctimes de la repressió franquista. Mauri s'ha mantingut fidel per sempre més: això ha estat el més important.