Una festa a la veneciana

A finals del segle XIX, el país deixa enrere un llarg període de guerres endèmiques i, a poc a poc, la burgesia comença a redescobrir el país a través del lleure, l’excursionisme i l’estiueig. La Cerdanya participa de ple en aquest procés i es converteix en un destí privilegiat. La construcció de xalets, l’impuls de noves associacions recreatives o l’embelliment de l’estany esdevenen algunes mostres d’aquest procés. En una crònica de Santiago Rusiñol, escrita el 1890 amb motiu de la Festa de l’Estany, l’escriptor i pintor barceloní emfasitzarà el contrast entre el setge angoixant que ha viscut la població ceretana el 1873 i la Festa Nocturna a la Veneciana que s’organitza tretze anys després, en un context radicalment diferent: “L’estàtua de Cabrinetty [el principal heroi d’aquella gesta] es destacava rogenca sobre el negre cobalt del cel i semblava amarada de glòria aurèola. Empunyant l’espasa de la guerra, semblava complagut d’aquella festa de la pau.”

L’embrionària colònia d’estiuejants, arrecerada en la societat La Recreativa, idearà i començarà a donar forma a una “gran festa nocturna”, que pretén convertir-se en un gran acte de comiat de l’estiu. Els dies previs, la feinada és considerable i el secretisme dels participants aconsegueix afegir un plus de sorpresa a la convocatòria: “Moltes cases es van convertir en originals tallers, els fusters i, sobretot, els llauners, estaven atapeïts d’encàrrecs, acompanyats de la recomanació del major misteri i reserva i les botigues van quedar literalment desproveïdes de percalines de colors.” Una setmana abans del dia escollit i a través d’unes pàgines “elegantment impreses i redactades en català per tal que poguessin ésser enteses per la gent de les dues Cerdanyes”, es convida la gent a participar en la Gran Festa de l’Estany. En la invitació, plena de bon humor, els convocants adverteixen que “no es pregunti què és el que es vol celebrar, perquè ells tampoc ho saben”: “Sols pretenen gaudir de l’encant que ha de produir la unió dels fruits del seu enginy amb les belleses naturals que Puigcerdà conté, i que pocs degudament saben apreciar”, segueix. I, tot seguit, es detalla el programa previst, que s’ha mantingut en bona mesura fins avui dia, amb algunes lleus modificacions.

Les inclemències meteorològiques estan a punt d’aigualir la festa. Però, cap a les set de la tarda, el cel comença a asserenar-se i, ràpidament, es neteja de núvols amb l’ànim d’afegir-se a la festa. Escortat per algunes atxes enceses, el tambor de l’orquestra recorre la població per convocar la gent a la plaça Major. A les vuit del vespre, quan totes les societats han arribat, s’inicia la marxa de les torxes, encapçalada per La Recreativa i seguida per la resta d’entitats. Al so de la música “amb bombo, platets i tabal”, la comitiva recorre els carrers de la vila. Les societats i els establiments que hi participen van encapçalats amb “un gran fanal com a pendó” i fan una volta complerta a l’estany, que ha estat “il·luminat amb centenars de fanals de tela de colors, com també el quiosc i les barquetes, una de les quals aparellada a la veneciana”. El redactor de La Voz del Pirineo, que es va fer ressò de la festa, no podia evitar recollir “les exclamacions de plaer que de tots els llavis s’escapaven” davant aquell majestuós espectacle, i, tot seguit, hi afegia que “no n’hi havia per menys, perquè l’efecte que produïen els centenars de fanals que brillaven al voltant de l’estany, al quiosc i a les llanxes, multiplicava la vivesa dels seus colors pel reflex dins de l’aigua”. “Més que bell, era ideal, era veritablement màgic.” De cop i volta, enmig de la foscor, emergeix un castell deliciosament il·luminat i la música de la companyia de sarsuela del casino Ceretà s’alterna amb els castells artificials que es llancen des de diferents punts de l’estany. Una vegada finit l’espectacle, la comitiva retorna a la plaça, on es toquen algunes peces curtes. El periodista de La Voz del Pirineo s’aventurava a vaticinar: “Un dia la nostra marxa de les torxes i la nostra Festa de l’Estany han de ser citats com un dels espectacles més notables de Catalunya.” Va encertar-ho de ple. Però, molt probablement, allò que no podia sospitar és que aquella festa que es va gestar el 28 d’agost del 1886 s’acabaria convertint en una celebració centenària i una icona de la vila ceretana.